Sense pretendre-ho ni imaginar-s’ho, PP i Vox ens han regalat una de les victòries més importants en favor de la normalització del valencià dels últims anys. El seu objectiu era aniquilar la llengua pròpia en l’educació, a colps i crits esperonats des dels mitjans de comunicació madrilenys o de vocació madrilenya, i posar fi al «modelo catalán» (sic) d’«inmersión lingüística obligatoria» (sic) i de «marginación del español» (resic). Doncs bé, resulta que el valencià ha guanyat la consulta a tot el país. Ha sigut triat com a llengua base per la majoria de les famílies, un fet inèdit en la nostra història. Ara, tanmateix, la pregunta és una altra: què fer?
Primer de tot, hem d’assumir la victòria. Tan avesats a perdre com estem, no és un procés fàcil, però caldrà portar-lo avant. Açò té una constatació tan òbvia com, segons com i segons des de quines coordenades ideològiques, quasi revolucionària: les famílies han triat majoritàriament el valencià com a llengua base de l’educació dels seus fills perquè… volen que estudien en valencià. Encara que moltes d’aquestes famílies siguen castellanoparlants (si tenim en compte la sociolingüística del país, la major part dels vots en favor de l’educació en valencià provenen de famílies que no el tenen com a llengua habitual), valoren el valencià com una llengua útil i que explica el seu món i, per tant, volen que els seus fills la dominen. I aquest domini només s’assoleix si el valencià és la llengua que vehicula l’educació.
Ara bé, si el valencià ha sigut la llengua triada majoritàriament, hem de pressuposar que el curs vinent serà també la llengua majoritària efectiva? Doncs no, certament. La consulta de PP i Vox, òbviament, era una consulta trampa, d’aquelles en què qui pregunta ja respon. Per això aquesta victòria encara té més mèrit. Tanmateix, triar el valencià com a llengua base només significava que, com a màxim, la llengua pròpia podria arribar a tindre un pes de no molt més de la meitat de les hores lectives. Un 65% en infantil i primària i un 52,5% en secundària. Com a màxim! Aquesta exposició al valencià en l’educació garanteix que l’alumnat acabe l’ensenyament obligatori amb un domini satisfactori de la llengua pròpia? Lamentablement, no.
El problema d’arrel, tanmateix, no prové d’aquesta llei de falsa llibertat educativa de PP i Vox, sinó que és una conseqüència de l’eliminació del sistema de línies que va suposar el PEPLI en 2018. Passar d’un model de línies a aquest model de percentatges, que va inaugurar el PEPLI i que ara PP i Vox només corregeixen i augmenten, va ser un error que cal esmenar. No cal pegar-li voltes a si, en aquell moment, semblava una bona idea o no, simplement cal assumir una obvietat: en 2025 sabem perfectament que no hi ajuda, sinó que és un entrebanc important, per al foment del valencià a l’educació. Ací no estem parlant de contrició o expiació, sinó de girar full i tirar avant.
La consulta, de fet, ha trencat un mite que ens havíem autoimposat nosaltres mateixos, des de les files en defensa de la llengua: les línies en valencià havien tocat sostre. És a dir, que, teòricament, la demanda de línies en valencià s’havia estabilitzat en un màxim d’un terç de l’ensenyament. Ara, gràcies al tret al peu de PP i Vox, hem vist que això és fals, que la preferència per la línia en valencià a l’educació podria ser l’opció majoritària de tot el país. De tot: zona històricament valencianoparlant i zona històricament castellanoparlant. Si el PEPLI va ser el nostre tret al peu, ara tenim l’oportunitat de guarir aquesta ferida i aprofitar la de l’espanyolisme.
Per tant, hem de tornar al sistema de línies educatives que teníem abans de 2018. Quan arribe l’oportunitat, hem de fer el que hauríem d’haver fet llavors: dins del mateix sistema de doble línia, promoure i fomentar les línies en valencià de manera decidida. Ara tenim dades que certifiquen el que ja sabíem: hi ha —i hi havia— més demanda que oferta de línies en valencià al sistema educatiu. No només el PEPLI va ser un pas enrere, sinó que ho va ser sense que la, diguem-ne, voluntat popular ens hagués obligat a fer-lo. Ans al contrari: s’ha demostrat que, fins i tot, podíem avançar significativament. Doncs no ens lamentem del temps perdut: simplement no el tornem a perdre.
Com a mostra, només cal fer un ull a l’avanç significatiu que hem aconseguit en l’ensenyament privat concertat. És evident que aquest terç de preferències en favor del valencià en aquest sistema no es traduirà efectivament en un terç de vehiculació del valencià com a llengua base, que ja s’encarregaran Mazón i Rovira d’afinar-ho, però cal tindre en compte que veníem, segons un informe de l’STEPV, d’un 7% de vehiculació en valencià de l’ensenyament en aquest sistema en 2016. La consulta de PP i Vox ha obert fins i tot la capsa de Pandora en favor del valencià en aquest àmbit. Poca broma. Això vol dir, a més, que el suport al valencià és molt més transversal del que ens pensàvem, cosa que és una molt bona notícia. El valencià és —i ha de ser— la llengua dels valencians. Així de simple.
El pròxim govern que es reclame valencianista a la Generalitat tindrà, doncs, una oportunitat històrica per a fer avançar la llengua pròpia en l’educació. Això exigirà tornar al sistema de línies i, així mateix, posar en marxa una legislació que establisca que les famílies que trien l’educació en valencià per als seus fills vegen garantida la seua tria, cosa que no ha passat mai. Ni de bon tros. No només ara, amb aquesta consulta de PP i Vox, que, per exemple, no garanteix aquest dret en el cas de les comarques delimitades com a històricament castellanoparlants. Per això la participació hi ha sigut clarament inferior: tenia igual què votaren. A la Serrania ha guanyat el valencià, per exemple, i tindran castellà. Però també el terç de preferències de la Foia de Bunyol, el Racó d’Ademús, el Millars, etc. es veurà violentat.
Aquesta garantia de l’ensenyament en valencià, combinada amb una política d’elecció —no necessàriament amb una consulta com la que hem vist, és clar—, pot aconseguir un avanç qualitatiu i quantitatiu immens. Es podria adduir que aquesta garantia de la tria de valencià hauria de correspondre amb una garantia recíproca de la tria del castellà, i que és impossible garantir-ne les dues alhora. Efectivament, és impossible. La clau, tanmateix, és que la garantia s’ha d’establir per al valencià, perquè, de fet, és l’única opció que la necessita. La raó és molt evident i es pot justificar des de preceptes bàsics del liberalisme, fins i tot: si una família tria el valencià, però l’administració no li garanteix que la seua tria es farà efectiva, i es veu obligada a escolaritzar els fills en castellà, és molt possible que això signifique que els fills no dominaran satisfactòriament la llengua que la família ha triat, perquè això és exactament el que passa ara —i ha passat sempre—. Per contra, a la inversa, no tenim el mateix problema: una família que haja triat el castellà, però que es veja obligada a escolaritzar els fills en valencià, l’únic perjudici que els suposarà aquest incompliment és que els fills dominaran la llengua de la seua tria… i, de propina, el valencià. Per tant, l’obligació de l’administració és clara. Insistisc: des de pressupòsits bàsics del liberalisme que tota la classe política valenciana —i espanyola— diu defensar. No ho dic perquè jo hi crega, sinó perquè és la seua base teòrica.
Així doncs, tenim la base —l’experiència que les línies en valencià són el millor model educatiu— i tenim l’articulació —la garantia d’un dret bàsic—. Amb aquestes eines podrem fer que les línies en valencià puguen ser hegemòniques almenys en la zona valencianoparlant del país. Així mateix, aquest desenvolupament s’hauria d’acompanyar de l’establiment de centres innovadors d’ensenyament en valencià en les comarques castellanoparlants i que es puguen consolidar com a referència que exercisquen com a pols d’atracció. La consulta ha demostrat que, tot i que les preferències són molt minoritàries a Oriola o a Torrevella, per exemple, sí que hi ha una mínima massa crítica per a obrir-hi línies en valencià. Poca broma, novament.
Així doncs, estem en condicions de lluitar per l’hegemonia a la zona històricament valencianoparlant i, a més a més, començar a fer el que hauríem d’haver fet fa quaranta anys al Baix Segura. Qui ens ho hauria dit fa només quatre dies? Gràcies, PP i Vox.
