M’esgota que em diguen que els meus estudis són vocacionals. Que m’ho diguen tantes vegades. Amb aquell to de veu. Tanta gent en tants contextos. Entenc que ocorre perquè tenen algun tret característic: el fet que es troben en un nivell «clarament» diferenciat de la resta o de la majoria són les poques expectatives del mercat laboral. És molt important reafirmar aquesta certesa, reafirmar que tothom sap que l’art i les humanitats es troben socialment maltractades.
Però sembla que hem d’acceptar també la condescendència. Quan ens diuen que bonic, és molt vocacional, hi ha implícit que innocent, criatura. Es dona per suposat que no ens encarreguem de res transcendental i que, a més de dedicar temps a una tasca infructuosa —inútil—, som persones mantingudes per la societat. Mantingudes i acceptades, que hem renunciat a la productivitat perquè la força vocacional ens ha arrossegat al clot de la misèria.
Torne a repetir: escric perquè m’ho puc permetre. Sí, tinc vocació per l’escriptura, per les humanitats, per l’art. He triat els meus estudis perquè m’agradaven. M’agraden. Això no significa, però, que vull treballar gratuïtament, que estic d’acord amb el menyspreu de la cultura, que no m’importa tenir una feina que no té absolutament res a veure amb la meua especialització. He triat la literatura perquè, malgrat tot, hi ha l’opció d’estudiar-la, hi ha gent que s’hi dedica, hi ha alguns àmbits on es reconeix la importància que té.
Segurament, el que més he aprés aquests anys ha sigut a argumentar la necessitat de l’existència i de la presència del paradigma humanístic. També he aprés a dormir menys hores, a aprofitar els segons que es troben entremig de les obligacions, a no parlar dels llibres que estic llegint. Ara estic aprenent a acceptar que m’he especialitzat en alguna cosa, que tinc una miqueta d’autoritat per a parlar de segons quins temes. No he aprés, ni en tinc intenció, a tolerar la fal·làcia de la vocació.
És com si qui cursa uns estudis no vocacionals no té ni tan sols interés. Com si qui cursa estudis vocacionals ha triat una especialitat que només pots elegir si hi sents una passió incommensurable. Després, les lletraferides i les ferides per altres causes, estan disposades a suportar amb un estoïcisme exemplar les diverses formes que pren la precarietat: de vegades un sou minso, de vegades horaris inextingibles, de vegades comentaris denigrants, de vegades ves a saber.
Així doncs, vivim en un món ple de gent apassionada. Accidents laborals vocacionals, estrés vocacional, capitalisme vocacional, cansament vocacional, atur vocacional. Hem trobat una paraula per eufemitzar la vulnerabilitat normativitzada i, alhora, reconéixer l’esforç —maltractament patit— de les usuàries d’aquest model. Per tant, no cal reivindicar res, podem ignorar que és injust, que és perillós, que és greu.
Cal fer un incís per matisar que el sector precari es divideix en diverses seccions: treballs vocacionals, treballs durs, treballs de veritat, treballs necessaris; les que els duen a terme són bé voluntarioses, bé heroïnes o bé pobres. En tot cas, sempre són feines que, segons sembla, tenen unes condicions invariables i sempre tindran algú disposat a fer-les. D’altra banda, hi seguirà havent algú disposat a cursar uns estudis mal encaixats però que són l’única manera d’apropar-se a una matèria com, per exemple, la literatura.
Entre els milions d’opcions que tenia he triat una que m’agradava i, a més, era necessària. Com la majoria de gent que he trobat pel camí, havia entés i havia acceptat que era molt incert el que ocorreria, però així almenys ho intentàvem. Quan la precarietat i la vocació esdevenen sinònims passa això, no pots planificar gran cosa. Et trobes dins d’un aparador ben ornamentat i a algunes persones els fas gràcia, a unes altres els sembles coent. Que fort que t’hi estigues, que impactant la teua vocació.
