Tenia deu anys el dia que va morir Franco. Vivíem al carrer de la Misericòrdia de Borriana. Per anar a escola als Salesians calia travessar tot el poble. Com el 20 de novembre del 1975 era dijous -dia lectiu-, me’n vaig pujar vorejant el col·legi de la Consolació però a l’altura del carrer la Mercé una veïna em va dir: «Vés-te’n a casa que no hi haurà classe. S’ha mort Franco». I, efectivament, el caudillo acabava de pujar al cel.
Hauré d’advertir que és possible que aquesta vivència ja l’haja contada en algun altre article d’aquesta o d’alguna altra època d’aquest diari. Si és així, demanaré disculpes al lector. Haurà de tindre en compte, aquest lector hipotètic, que l’escriptura és com la vida: repetitiva i recurrent. Tot torna, com Franco.
Aquella jornada memorable es van decretar tres dies sense classe en senyal de dol. No recorde res més de l’efemèride, però a la nit, per la primera cadena, van programar la pel·lícula Objetivo Birmania. Es tracta d’un film de Raoul Walsh de l’any 1945, protagonitzat per Errol Flynn. El seu argument: en 1943, un comando de paracaigudistes americans, ajudats per un oficial de l’Exèrcit nacional revolucionari xinès i de dos exploradors gurkhas, és deixat anar a l’Alta Birmània per destruir una estació de radar japonesa. Pel camí de la tornada, les peripècies es multiplicaran mentre que la unitat haurà d’enfrontar-se a soldats de l’exèrcit imperial japonés.
Estranyament, els meus pares em van deixar quedar-me a vore-la. Allò em va convèncer íntimament que la mort d’aquell vellet desmillorat de les fotografies no podia ser tan roïna, si em permetia estar despert mirant la tele més enllà de les deu de la nit.
Allí es va acabar Franco dins el pou cec de la meua infància. Però després, amb els anys, aquella figura cadavèrica sobre la qual els metges es van acarnissar va ressuscitar. Ho feia amb els símbols i els discursos dels companys de Fuerza Nueva al Batxillerat, en l’autobús que llogaven cada 20 de novembre ben enjorn per anar al Valle de los Caídos, en les imatges gravades al Congrés el 23 de febrer del 1981, en la forma en què es va resoldre la Transició en general i la valenciana en particular, en mil i un xicotets detalls.
Franco havia mort en una selva de Birmània però, estranyament, estava més viu que mai. I ho continua estant, més que mai, als vídeos dels youtubers neofalangistes, a les proclames d’alguns diputats, a l’odi vessat pels manifestants amb rosaris (sic) i creus de Borgonya davant la seu del PSOE al carrer Ferraz.
És per tot això que m’ha semblat molt coherent que el Govern central haja decidit dedicar aquest any 2025 a commemorar els cinquanta anys sense/amb Franco. Perquè el generalísimo és aquest enemic invisible que assetja les trinxeres dels bons i no els permet passar la nit en pau.
Si algú, ingènuament, pensa que Franco ja no representa res, que la ideologia que professava ja no li diu res al món, és que no sap res de l’Espanya actual, ni de França, ni d’Itàlia, ni d’Alemanya, ni dels Estats Units, ni d’Argentina, ni…
Franco viu, qui dubte hi cap. I el dubte és: podrem arribar, amb Errol Flynn, a Birmània?
Post Scriptum
No només Franco ha ressuscitat. També ho ha fet José Antonio, com dona fe el volum Presentes, de Paco Cerdà. En un text documentadíssim i en una mostra excel·lent de prosa de no ficció, Cerdà narra les vicissituds de la columna fúnebre que, durant onze dies, transporta a peu durant 467 quilòmetres el cadàver de José Antonio des del cementeri d’Alacant fins El Escorial. I és que l’ombra del feixisme es resisteix a desaparèixer, és un riu subterrani que travessa el subsòl i, quan menys t’ho esperes, aflora. I és aigua no potable, és clar.
