Quan jo era jove l’estiu era inacabable. Enguany, aquest estiu també. Però per a la xicalla l’estiu ja no és un període de repòs. Els temps de la calor eren els de les vacances. Principalment les escolars. La gent, en general, també les classes mitjanes treballadores, se solia agafar fins i tot uns quinze dies d’oci. No importa que sovint els servira per fer feines personals, familiars. Però de manera ampla les vacances servien per a no fer gran cosa. Surava pel món un esperit diferent. I la dèria no era estar-se sense parar. Hi havia una mena de saviesa ancestral que incitava a comprendre i posar en pràctica, la vida aquella de l’otium com dignitate. És a dir: rascar-se la panxa pensant en les musaranyes. I no era poca cosa.
Després, ara, ens hem fet ja postmoderns i ens hem vist empesos cap a les frenètiques activitats que omplen les nostres vides quotidianes.
No dic que no hi haja un cert avantatge amb aquestes presses. El problema, al meu entendre, rau en el fet que, des de menuts ja, als xiquets i xiquetes els imposem un ritme que no els és natural. No ho hauria de ser.
No cal explicar ací ara allò de la necessitat de l’avorriment per a tenir una existència més plena. I divertida també. I a la gent jove els cal eixa experiència de no fer res. Que en el seu cas es concreta en jugar. Jugar lliurement, al seu albir. Amb la possibilitat de crear i recrear-se passant moments sol o divertint-se amb amigues i amics. Eixe és el seu oci. I el que no podem fer, no ho deuen fer les parelles o solitaris que ara crien, és imposar a filles i fills tot un programa inacabable d’activitats programades. Preestablertes i sense possibilitat de creació pròpia. Ara tot ho tenen ja dins uns models arquetípics que deixen poc espai a les heterogènies. I, en un no parar, els sotmeten a activitats de les quals no saben si realment la xicalla desitja, o no és sinó una mena de carril cap a on els porten les condicions i voluntats dels progenitors. No els interessos reals del xiquet o la xiqueta.
A elles i ells els convé vagar lliures. Amb la mirada atenta, clar, dels pares. Però deixant-los espai de córrer lliures. I no dic córrer en sentit únicament metafòric, sinó igualment en el literal.
Que puguen inventar, crear i saltar amb llibertat. Si és possible en espais naturals. Això els ajudarà a ser autònoms i no viure sempre davall les instruccions dels majors. I, després, posar-los en situació d’avorrir-se. De passar temps amb si mateixos. A quanta gent no ha modificat i estimulat en un bon sentit una malaltia que obligava a quedar un temps reclòs. Fins i tot al llit. I obligava a exercir la ment amb llibertat. I com, després d’aquesta el camp, la llibertat de tenir temps per fer allò que havia estat tan desitjat, estimulava la creació. Pintar, llegir, fins i tot escriure uns primers diaris.
A la xicalla li convé i necessita l’oci. Un temps lent, sense massa regles. Ple d’un espai temporal amb el buit davant seu que incita a actuar. En el terreny físic, en la natura si fora possible o simplement el casolà però sense obligacions. Ni vacances d’estiu programades ni cursos extra per complementar els estudis formals. En tot cas no usar el temps de les vacances per impulsar el model hiperactiu de molta gent adulta. Deixar-los ser allò que espontàniament volen ser. Ni que siga durant uns dies.
