Estem en temps estiuenc i convé refrescar-nos una mica. Vull dir que, durant aquests mesos de calor i mosques que deien els antics, em prenc la llibertat de fer uns articles amb un aire més lleuger i suau. La qual cosa no m’eximirà de posar la mà a l’olla del país. Però haurem de convenir que, de tant en tant, resulta fructífer i assenyat prendre una certa distància dels fets quotidians. Ni que siga per a, precisament, amb la distància, poder observar millor el dia a dia. És un exercici recomanat per gent sabuda i que, a més, ens permet també situar-nos nosaltres mateixos dins la correntia del món que deia Pla, utilitzant Llull i la seua consideració del mar com a espai on tot allò que era important succeïa. Nosaltres ho farem canviant el vast oceà pel tràfec que tenim a les nostres ciutats i llogarets.
Faré, en definitiva, com l’il·lustre avantpassat Enric Soler i Godes en el seu volumet Els valencians pintats per ells mateixos uns retrats de gent que deambula per casa aquests temps. No em limitaré però, a la gent valenciana, sinó que acudiré a retratar el variat paisatge humà que tenim la sort que corre per ací.
Avui la de gent que podem observar en qualsevol cim o platja és d’una tal varietat que, si l’haguérem vista només fa uns quants anys, hauríem pensat que ens envaïen hosts estranyes i perilloses.
Anem a pams. Ja sabem que quan es parla de generalitats la mirada ha de considerar la imatge amb una certa distància. Som tan variats els humans que seria neci fer arquetips. I dir aquesta és així i aquest altre aixana segons el color de la pell, la llengua que parla o el país del qual procedeix. Amb aproximacions en tindrem prou per a mostrar dos coses: per una banda, la varietat considerable de la nostra societat. I per una altra, la general harmonia que s’hi respira entre les diferents col·lectivitats. I aquest és un fet que, tot i que puga semblar-nos evident, no ho és arreu. Ni ha estat la situació general en temps passats.
Ara, en aquest sentit, podem estar-ne ben contents. La diversitat ens permet, malgrat el que es pensa des de la dreta, millorar. I, en termes purament egoistes cal considerar que la gent nova que ens arriba, els immigrants de països pobres, fan allò que a nosaltres no ens agrada fer. Benvinguda siga la diversitat doncs. Perquè fins i tot alegra la vista amb la ciutadana africana i els dos marrecs acolorits. També, clar, ens fa pensar en la dona sotmesa a una vestimenta que no ens fa gràcia.
I és amb aquesta diversitat amb la qual hem de conviure. I ací tenim un repte aquelles persones amb una certa idea del que han estat i són encara aquests Països Catalans. I de la nostra identitat.
El repte, vet ací, de gran importància, és la pervivència. Perquè enmig de tota mena de condicionants que ens volten i sobre els quals no tenim pràcticament cap opció de decidir, hem de lluitar per aconseguir-ho.
I un repte cabdal és el de la gent que ve de fora. Els designem com immigrants. I això són. Però aquestes persones, aquesta ciutadania, malgrat la manca de reconeixement formal i oficial, modifiquen la nostra manera de ser. I el repte és, voilà, com si isquera d’un barret des de fa uns anys, la necessitat que tenim d’integrar-los. I ajustar els seus models de vida, que han dut, però que també han modificat, als nostres. A aquesta manera que construïm a poc a poc de conviure conservant les nostres maneres. La nostra llengua. Ai!
