Vides d’art és el nom d’una col·lecció de llibres de la Institució Alfons el Magnànim. La dirigeix Martí Domínguez i la va inaugurar ell mateix en 2020, amb un volum dedicat a Manuel Boix. Després vindria un nou títol sobre Rosa Torres (obra de Francesc Miralles) i fa poc ha aparegut el que ha escrit Pilar Alfonso sobre Pilar Dolz.
La primera cosa que hi cal celebrar és que una col·lecció encetada abans de les eleccions del 2023 haja pogut seguir fent via. En un país normal, això seria obvi, però els lectors ja saben que el País Valencià, en aquest i en altres sentits, és una mica peculiar. Felicitem-nos, doncs, per la continuïtat del projecte.
Pilar Alfonso ha mantingut una llarga conversa amb Pilar Dolz i el resultat són unes pàgines magnífiques, on sense dubte cal abeurar. Dolz és probablement la gravadora viva més important de l’art valencià, però també va regentar la llegendària galeria Cànem durant mig segle (entre 1974 i 2024) a Castelló de la Plana.
El volum de què parle ve profusament il·lustrat amb fotos dels treballs de Pilar Dolz, així com també imatges dels seus àlbums familiars. És, com a llibre, un objecte cuidat i perfectament editat, la marca de la casa d’una col·lecció a la qual cal aventurar i desitjar una llarga vida.
Dels gravats de l’autora, potser el que més s’agraeix és que, sent de Morella, no s’emmirallara oferint-nos meticuloses reproduccions de la Basílica del seu poble –que és bellíssima, per cert-, com va fer Monet amb la catedral de Rouen. En lloc d’això, Dolz va destacar amb les seues litografies sobre pedres, herbes i fulles. Les parets de pedra seca dels Ports –que aquesta feréstega comarca comparteix amb altres indrets de la Mediterrània- van ser un just motiu d’inspiració en obres que tenen la sentor tel·lúrica d’un paisatge liminar i ancestral.
He escrit repetidament sobre aquesta gran muralla dels Ports. La primera vegada que recorde haver-ho fet va ser per a prologar el volum Els homes i les pedres, de F. Miralles i altres (Diputació de Castelló, 2002). Reproduiré alguns fragments d’aquell text meu, ara ja purament arqueològic:
“Els Ports són una gran conca màgica que alberga l’esperit d’una aigua que fou. És ben sabut que aquest petit país de muntanya va ser el recipient d’un formidable oceà, enretirat cap a l’est en el cretàcic superior. Absents les aigües, només ens queda la litosfera estricta. És l’apoteosi de la pedra, la seua àrida estació, el seu imperi (…)
Amb el temps, el medi litogen ha trobat una resposta adequada als seus pobladors: l’arquitectura de la pedra en sec. Sense dubte el Gran Arquitecte pretenia instaurar l’Ordre quan va jugar als daus amb la roca mare, però en primera instància el seu furor fundador va provocar un petit caos de volum colossal. L’arquitectura de la pedra en sec és una metàfora de la lluita de l’home contra el caos i a favor de l’ordre, del seu desig d’emular Déu a petitíssima escala. És un acte creatiu pur i primordial: recollir pedra, amuntegar-la, construir-hi (…)
Els hòmens i les dones d’aquest país també guanyen, amb el temps, una pàtina característica, adusta i rogenca, calcària i aspra. És una forma que tenen de mimetitzar-se amb el terreny, de confondre-s’hi, de camuflar-s’hi. És un efecte col·lateral d’això tan socorregut: el paisatge humanitzat”.
En el capítol anecdòtic, explicaré que la meua relació amb Vides d’art és molt estreta. Per encàrrec de Martí Domínguez vaig estar a punt de bastir jo mateix un dels títols de la col·lecció. Martí em va assignar un artista –en tots els sentits de la paraula- i el vaig visitar una parell de vegades a la seua mansió de la rodalia de València. Però el tipus, que havia tingut al llarg de la vida un gran èxit nacional i internacional, es va mostrar reticent al projecte i el va torpedejar tot el que va poder, demanant un preu exhorbitant per a reproduir –simplement reproduir- fotos de les seues obres al llibre futur.
El projecte, doncs, va nàixer mort. El que hi vaig aprendre és que, per més important que siga o es crega un artista –un pintor, un escultor, un escriptor, un músic-, si en el més íntim no sap que és un simple home qualsevol, indefens i expectant, llavors ha de ser necessàriament un pobre desgraciat.
I ho dic jo, a qui el primer premi important de la meua vida me’l van donar personalment, després d’un dinar a l’Hotel Palace de Madrid per a dos-centes persones, dos ministres de l’últim govern de Felipe González i l’aleshores alcalde de Madrid, del PP.
Com diria Josep Conill: Sic transit gloria, mindundi.
