Com a lector de poesia (en qualsevol tipus de lectura, de fet, però si generalitzem massa correm el risc de desenfocar-nos) m’agraden textos molt diferents. No sempre és fàcil estar alerta i predisposat a la sorpresa. És més senzill encastellar-se en els propis gustos, anar sobre segur. De fet, sovint estem més desperts per a descartar el que no ens hauria d’interpel·lar que no per a descobrir la flor rara allà on no l’esperem. Potser, més que a això, hauríem d’estar disposats a abaixar la guàrdia. Disposats a badar sense armadura per tal de trobar, com en aquell títol de Jordi Sarsanedas, L’enlluernament, al cap del carrer.
És, evidentment, una cosa que cal treballar. I ara faig una lleu, però ferma, reivindicació de la idea del treball dels gustos, dels criteris i dels plaers. No és una defensa de la dificultat, sinó de l’exigència. Com a lector de poesia, m’agrada exigir als poemes que llig allò que prometen. Tampoc més. No li demane a un poema de Marc Granell el mateix que a un de Joan Navarro. Però entre la contundència meridiana de l’expressió del dolor d’un i la concatenació de sintagmes nominals capaços de generar imatges que reverberen i multipliquen els sentits de l’altre, tampoc vull triar.
És per això que em costa prendre partit en debats entre la poesia fàcil i difícil, la poesia amb formes tradicionals o trencadora. Pense, en qualsevol cas, que allò que fa que el poema siga un poema està sempre en una altra banda. En la troballa. Tal com pense, també, que precisament això és el que ens permet llegir, analitzar i entendre allò que hi ha en un poema d’ofici, que és moltíssim, tot i que sempre ens semble que, com en aquell altre títol, en aquest cas de Rubén Luzón, se’ns escapa Alguna cosa.
Charles Simic era un defensor de la poesia clara, entenedora. Deia que per a assegurar-se que un poema funciona, el llegia al seu gos. Si el gos remenava la cua, era que sí. L’aire sorneguer del comentari ja em fa pensar que el que Simic entenia per poesia clara, no tenia res a veure amb una poesia òbvia i plana, que no planera. També m’ho fa sospitar que Simic fora un dels grans defensors i propagadors de la poesia de Vasko Popa, el gran poeta serbi autor d’una obra concisa, depurada, carregada de simbolisme, irònica i unes quantes coses més, cap d’elles fàcil.
Teresa Pascual, que ara rep el reconeixement de la Fira del Llibre de València, defineix la seua tasca poètica com una investigació. L’expressió ve de Foix, és clar, si bé en la poeta de Gandia la recerca més que formal és filosòfica. En Tot passa baix aquesta recerca es fixa més en l’espai que en el temps. En una entrevista que li va fer Jaume C. Pons Alorda per a El Temps diu, més o menys, que solem veure l’espai com un complement circumstancial, quan, per contra, és essencial. Ho expressa de forma sublim a l’últim poema del llibre «La casa i la morera», un sonet que fa honor al mestre Foix.
Al pròleg d’Una onada, de John Ashbery (Lleonard Muntaner, trad. de Míriam Cano), Melcion Mateu ja ens adverteix que no cal voler entendre-hi gaire res. La poesia d’Ashbery fuig del referent figuratiu. La realitat no és que no li interesse, és que ha desaparegut. Ashbery, que va escriure molt sobre l’art avantguardista, beu d’aquests referents i ens posa, com a lectors, a mercè d’aquesta onada que no ens acaba de deixar capbussar-nos-hi, però tampoc fugir-ne. Faig cas del prologuista i em deixe dur, i comprenc que no es tracta d’una poesia críptica, perquè no em demana que desxifre res, tot i que tampoc em llança el salvavides del sentit.
Una de les veus poètiques que més m’ha impressionat últimament, però, que fa una poesia que t’agafa per les solapes de la gavardina (no en tinc, de gavardina) i et pega dues galtades, ha estat la de Kae Tempest. Primera, perquè és un bany de realitat; segona, perquè és un prodigi formal; tercera, perquè s’adscriu a un tipus de poesia que no freqüente (i això no vol dir que la menyspree, però sí que n’ignore els codis). Els poemes rapejats de Kae Tempest funcionen per acumulació, i perquè, a més del to clarament polític i contestatari (almenys en aquest exemple traduït per Martí Sales i que us recomane que llegiu i escolteu atentament ara que venen les eleccions europees), el poema funciona com a poema.
Com a lector de poesia, em costa entrar en el debat recurrent sobre si cal triar entre trobar lleu i trobar clus. Si el poema em val, és a dir, si en puc admirar la forma i alhora commoure’m, és per a mi. Dit altrament, en poesia, m’exalta el clus i m’enamora el lleu. I viceversa.
