Vicentico és un home que viu sol. Però no és un solitari. Ah!, no. A ell li ha agradat sempre, sempre, anar de bars. Però no és un ambulant de locals, sinó que reparteix la seua existència, ara que ja està jubilat, entre dos o tres. Segons el moment del dia per allò de la fresca o la calor. Perquè a ell li agrada seure fora.
Ja ve d’una llarga tradició personal de fer tertúlia als bars. I continua tenint-ne amb un parell de personatges assidus com ell al cafè i la cervesa.
En la seua vida anterior Vicentico M va ser mestre d’escola. I les seues classes les va donar , principalment, per pobles castellonencs.
Vicentico no s’ha casat mai. Ha tingut, això, sí, alguna que altra amiga íntima amb qui compartia una gran part de la seua existència diària durant molt de temps. Però respectant, això sí, l’existència d’una vida privada: allò de cadascú a sa casa. I Deu no comptava per a res en aquest domicilis.
Hi va haver un temps en què va estar un entusiasta de la bicicleta quan encara no havia esdevingut un moda tan bonica. Però un dissortat accident el va allunyar per sempre més de la carretera i els grans recorreguts .
Però com que és un gran lector, tampoc això no va ser un drama. Té, a més, un bon conformar i els canvis que la vida porta sap mantenir-los a una estoica distància, ben ferma.
Ara, passada l’etapa de treballador pot seure, i ho fa, hores i hores davant una cervesa. Esperant que passe el conegut de sempre , l’estimat amic o el passavolant que s’hi asseu només per protegir-se de la calor.
De què deu meditar Vicentico? No és donat a filosofies . Però sap posar les adversitats i bonances, els elogis i la mala llet, on li pertoca per tal de no convertir-lo en un malcarat. Ni en un amargat, que tampoc ho és.
Sempre té una frase amable i parla del temps, la calor d’aquests dies, o de la biografia de Machado de l’Ian Giibson, amb la suavitat i la bonhomia de qui te la vida resolta i el dinar preparat cada dia. Una xica romanesa l’atén com si fora son pare. I ell la tracta com si fora una filla. És una simbiosi que ara es dona molt i porta per un bon sender les vides de molta gent.
Un dia, va dir un dia a un amic, va rebre un homenatge del poble on havia fet classes durant més de deu anys. I li van regalar una placa commemorativa que guarda. Sense fer-ne però, una icona. Tempus fugit, va dir.
No es va posar mai en política , però la seguia i interpretava amb un cert esperit valencianista. Discret, com sempre, no parlava mal dels polítics. Només de la seua política. I encara amb mesura i respecte.
No participar no vol dir no prendre posició. Això sí que ho feia. Però a la seua manera suau i educada.
Un dia em moriré i passaré avall sense pena ni glòria, diu. Com tants, d’altres desapareixerà . Amics i amigues, contertulians i familiars li oferiran un darrer record.
Haver dut una vida tan assossegada i discreta posaria Vicentico dins els concepte de l’home sense atributs del Robert Musil aquell?
En tot cas Vicentico viu la vida plena que li correspon. Una bona vida segons ell mateix diu. I que va saber fer el seu deure com un bon ciutadà.
