El nostre País Valencià, per si no estigués encara prou redimit dels seus pecats, ho estarà més prompte que tard, totalment. Encara més, aquells que parlem de «l’imposat idioma del País en les escoles i a la vida quotidiana», si no anem ben aviat, rectes com un fil, al confessionari per rebre l’ego te absolvo, el valent i decidit, recentment nomenat in pectore, vicepresident del govern de la Generalitat, Vicente Barrera Simó «valencià-no» ens comminarà a fer-ho, ja que deia a Salvador Sostres Tarrida «català-no», un seu coreligionari facciós, el 25 d’agost de 2020, arran d’un article de l’insigne columnista de l’ABC:
«Magnífic Sostres: Jo també em sent orgullós d’esser net d’aquells que donaren la seua sang i guanyaren la guerra. Nosaltres, els nets d’aquells que guanyaren la Guerra. Qualsevol Estat i qualsevulla democràcia i qualsevulla llibertat, està construïda sobre una guerra que es va guanyar. Nostra Guerra Civil s’entén. I les victòries militars i la celebració de la Pasqua són el gran vigor del món. Es diu com un insult que tu eres fill o net dels qui guanyaren la Guerra. Nostra Guerra Civil, s’entén. Per què és un insult guanyar una guerra? En qualsevol cas hauria d’ésser insultant haver-la perdut, i d’aquella manera, i amb aquelles sinistres banderes.»
O siga, contat i debatut, un historicista revengista? No. Un patriota com la copa d’un pi, orgullós sense límits d’aquells que guanyaren la guerra. José Antonio Primo de Rivera, amb una frase que se li atribueix, ja ho deia: «A la fi sempre és un escamot de soldats qui salva la civilització». Que les victòries militars i la celebració de la Pasqua militar són el gran vigor del món? Paradoxalment, els feixistes s’apropien de la paraula llibertat; ja sabem del seu mestratge, usen només d’ella el seu concepte, per passar a l’acció i practicar desmesuradament el llibertinatge, com demostra efectivament i execrablement en l’escrit precedent «el torero patriota».
De les creences i ideologies del senyor Barrera Simó en tenim altres proves com aquesta que demostren els seus gustos: Un 1 de gener de 2021, tot aparentant dubtes, es dirigeix demanant consell a la seua facció, amb una foto d’un cavall seu recentment adquirit, sobre quin nom li posarien destriant entre Caudillo, Escipion, Duce, que es pronuncia Duche. Es vorà amables lectores i lectors que, de la llista, només en resta Babieca per acabar-la d’arrodonir.
Davant el manifest d’«el torero», morts i mortes de foses, cunetes i cementeris, es remouran clamant la justícia que no acaba d’aplegar, fins i tot potser, clamarà indignada la família d’en Joan Peset i Aleixandre, el qual jau en un nínxol qualsevol del Cementiri General de València. Peset, ho sabem els qui l’estimem pel seu mestratge, fou vilment afusellat per «auxili a la rebel·lió», aquell infaust 24 de maig de 1941. Abans de la tremenda fellonia, escrigué aquesta nota d’acomiadament a la seua admirable família, poc abans del seu assassinat: «El destí m’ha triat com instrument del seu injust dolor. Confie, segur de Déu, en que algun dia, la meua pàtria us tornarà el meu nom com el ciutadà que tota la vida no feu més que servir-la, acomplint els seus deures legals».
Probablement, des d’enllà a l’Olimp, on son el déus, estarà constatant, l’estimat doctor Peset, que la gentada impenitent, responsables de tanta ignomínia, perpetrada sobre ell i altres del nostre poble, que encara els de Franco reblen el seu odi amb alarits i els seus fusells fumejants. Ja ho sabem també per experiència, quan un no hi disposa d’arguments plausibles, per exercir-los amb trellat, utilitza la por. Ernesto Sábato un savi prototip del estoïcisme disposa de paraules lapidaries per explicar-ho, i a aquestes em remet: «Allò admirable és que l’home continua lluitant i creant bellesa al mig d’un món barbar i hostil».
El senyor Salvador Sostres (perdó, Techos) i el senyor Vicent Barrera Simó (el torero) encarregat «in pectore» d’aculturar-nos com cal, i si de cas redimir-nos, només paren l’oïda per a allò que volen. I no volen oir que, fou darrere d’un colp d’estat fallit, aquell 18 de juliol de 1936, els qui mamprengueren una guerra esdevinguda civil, al recer d’Hitler i Mussolini, amb el suport econòmic del llicenciós Juan March i altres. I endemés, altres també, ara mateix, com el diari El Mundo, i un seu columnista, Lorenzo Bernal de Quirós, enarborant el seu concepte de liberalisme, hi disposen de plomes emblanquinadores que amb lletres de bon cos i en negreta, en un article de l’11 de juny proppassat, versen un panorama actual idíl·lic de la seua pàtria:
«En la Espanya del segle XXI, quasi mig segle després de la restauració de la democràcia, amb una població alfabetitzada i amb el nivell de renda d’una economia desenrotllada, es visualitza una campanya electoral a l’estil de les desplegades els anys 30 de la passada centúria. L’esquerra pàtria qualifica de feixista tot allò situat a la seua dreta». Es vorà que són uns intel·lectuals, analistes i historicistes tremends.
Segueix el senyor Bernaldo de Quirós agranant cap a casa i emblanquinant, amb unes paraules per a torcar-li el front i amb un cinisme palès: «Sense dubte, el feixisme difereix de l’actual esquerra pàtria en moltes coses: l’apel·lació a la violència, la policia política, l’eliminació física del rival o la il·legalitzacio de l’oposició, per exemple. No obstant això, uneix tots dos la creença en la supremacia d’allò col·lectiu de sobre l’individual i la necessitat que l’Estat controle l’economia i la societat per tal d’aconseguir el somni utòpic d’un ordre social perfecte».
Hom ha de tornar a plantar-se irremeiablement la mascareta, i ni tan sols la quirúrgica, sinó altres més atapeïdes. Aquesta vegada vos deixe, i perdoneu-meu de bestreta, amb aquest succedani de poema d’un servidor titulat «El balafiu i el babau – Pregària cívica»:
L’escarni infós pels tiradors de carcasses al país del taronger, el moscatell, l’olivera i l’arrosar, dona ois. Me’n cobreix atarantat el nas, davant la pudor de l’enverinat terreny, femer d’accions desvergonyides. En sabem prou d’açò els tiradors de carcasses; d’altres, babaus, d’ofrenar. Tant de bo un dia, conjuminant balafiu i babau, els fem agafar-se de la mà, i pel camí de la ignomínia, els apleguem al regne de l’oblit. Amén.
