Quan Vicent Ventura escrivia 5 articles diaris, de vegades més encara, estava tot per fer i tot era possible. Com va deixar dit Andreu Alfaro, Vicent era el 50 per cent del País Valencià i l’altre 50 per cent era Joan Fuster. L’expansió del seu pensament i el seu activisme incessant, el d’ambdós, va fer esclatar el moviment de redreçament cultural, social i polític més important de la segona meitat del segle XX al País Valencià. Ventura va conèixer Fuster ben prompte, l’any 1948, i van compartir conversa, alguna que altra disputa -personatges amb conviccions fermes, poques, però fermes- i molt d’activisme. “Parlàvem tant, diu Ventura, que ara Fuster i jo podríem anar pel món en silenci, sense creuar-nos una paraula. Perquè ens hem dit tantes coses ja!” “Ara som gent major molt irritable”, diu d’ell i de Fuster el 1979. Havien passat coses terribles en la política valenciana de la Transició i no eren els únics que tenien un cabreig important. Fuster va tenir un centenari de mitja figa l’any 2022, malgrat alguns esforços meritoris. Ventura, l’any 2024, no en va tenir ni un remitjó. Només algunes universitats públiques, els sindicats (STEPV, CCOO i UGT) i la Unió de Periodistes organitzaren actes de recordatori i homenatge.
Tot açò ve a compte del magnífic llibre d’entrevistes que el periodista i escriptor Adolf Beltran ha seleccionat i editat. Vicent Ventura. Paraules d’un demòcrata recull entrevistes que abracen un ampli període de temps, del 1960 al 1993. Francesc Pérez Moragón va incitar Adolf a fer el llibre, Nel·lo Pellisser n’ha contribuït amb la seua habilitat i erudició en facilitar algunes entrevistes i Vicent Olmos, l’editor exemplar que hem tingut la sort de gaudir els valencians, ha tret el llibre a l’editorial Afers.
La introducció amb què Adolf Beltran presenta el personatge, al qual va dedicar un llibre sencer (Converses amb un ciutadà, Tàndem, 1993), i les 25 entrevistes que segueixen componen un mosaic enriquidor que ajuda a comprendre l’home i el temps que li va tocar de viure. Ventura fou un valencianista de pedra picada -va abandonar el PSPV que havia contribuït a crear quan digueren d’unir-se al PSOE-, va participar en la creació de les Comissions Obreres, catalanista sense cap vergonya ni subterfugi oportunista – “ser nacionalista i no ser independentista és una incoherència”, “hi ha una sola nacionalitat vertadera i tres Estatuts distints. És la trinitat nacional dels Països Catalans”- demòcrata i socialista sense necessitat de proclamar-se anticomunista –“una de les vegades que em van cridar a declarar (Jefatura Superior de Policia) em vaig creuar amb el Palomares (dirigent comunista torturat) i quasi no el reconeguí”, periodista econòmic amb milers d’articles –“els valencians són súbdits barats”-, europeista -participar al contuberni de Munic li va costar l’exili i el desterrament-, cristià sense església, apassionat i escèptic, periodista fins al moll de l’os i polític perquè algú ho havia de fer. També va escriure de moda quan era exiliat a París. Es comprava la revista Marie Claire i feia uns articles d’allò més creatius i nutritius.
Quan l’any 1973 -encara no havia mort el dictador- li preguntaren si era optimista davant el futur del País Valencià, responia: “El que cal fer és continuar en la bretxa, continuar treballant. I esperar que les condicions, perquè aquest treball fructifique, siguen menys desfavorables”. Sempre va creure del cert en la cèlebre frase de Fuster: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. A la vista dels esdeveniments actuals, i després de tots els revisionismes i invencions de terceres i quartes vies, supose que encara ho tindria més clar. Va ser sempre un home compromès amb el seu país i la gent de les classes populars.
Tenia facilitat per a explicar les coses de la manera més senzilla possible, la qual cosa el feia molt pròxim a la gent del camp, als petits i mitjans propietaris agrícoles tan abundants i necessaris al nostre país en aquells anys en què Ventura defensava el Mercat Comú -previ a la Unió Europea- com una manera de reivindicar la democràcia i els interessos econòmics valencians. Algú hauria de rescatar, seleccionar i ordenar els més de catorze mil articles que va escriure. I això, a pesar que fou un proscrit a la seua terra des dels anys 60 quan va participar al famós contuberni de Munic. Va estar tres voltes a la presó. Ell contava que, quan va poder tornar a València, molts periodistes l’evitaven i ja no va poder escriure mai més als diaris de València. “Molta gent de la professió procuraven no veure’m si em trobaven pel carrer. Hi havia la por, una por trista i miserable, perquè era la por a perdre comoditat”. No només en els anys del “tristíssim avorriment” del franquisme, sinó també després. La seua opinió sobre el periodisme valencià era prou negativa; els considerava una colla de gent poregosa i mediocre, tot i que mantenia una certa esperança en els joves periodistes dels anys setanta, poca cosa en qualsevol cas.
Parlava sense embuts i, si li demanaves, per exemple sobre Manuel Broseta, et deia: “És difícil parlar-ne després del que ha passat. Ha estat una persona fatal: no li importava gens el país i li importava moltíssim ell mateix. Dit això, condemne que el mataren. La violència és sempre inútil”. Quant a la dreta valenciana en general, ho tenia molt clar: “Ja poden concedir el que vulguen (es refereix al PSOE i l’Estatut d’Autonomia), perquè els altres són insaciables. No els satisfaran mai. Eixa és l’equivocació d’aquells que creuen que la cosa té solució per la via de l’entesa. No hi ha entesa possible, perquè ‘ells’ no tenen límits”. Unes afirmacions que he recordat moltes vegades des que me les va fer en l’entrevista de 1993. Ara, amb tots els canvis que està fent la dreta extrema -Llei de l’Horta, rebaixes d’impostos als rics, afebliment de l’Agència Valenciana Antifrau, atacs als serveis públics, escanyament econòmic de l’AVL i les entitats culturals, reconstrucció de la corrupció… Vicent Ventura que els coneixia tan bé en faria articles ben sucosos.
El 1987, quan la Unió de Periodistes Valencians li va donar el Premi Llibertat d’Expressió, ell, sempre a punt per a fer conya, va dir que creia que li’l donaven precisament perquè feia molt anys que no tenia l’ocasió d’expressar-se lliurement als mitjans de comunicació, tot i que, afegia, el ressort més immediat d’aquest premi havia sigut la negativa d’Amadeu Fabregat perquè l’entrevistaren a Aitana (centre territorial de TVE) després de les eleccions. El mateix Amadeu, afegesc jo, que li havia llevat l’espai que tenia al diari Avui i que Eliseu Climent va maniobrar perquè li’l donaren a Fabregat. Amb tot, Ventura es prenia les putades amb esportivitat i bon humor. Li n’havien fet tantes!
Us conte tot açò perquè m’agradaria que llegíreu aquest llibre. Fa de molt bon llegir. Els qui compartiren una part del temps qui li va tocar de viure recordaran alguns episodis fonamentals de la pròpia vida, els més joves potser aprendran que el bon periodisme és el que no s’agenolla davant del poder, que l’objectivitat informativa és un esforç permanent i que la llibertat, també ara i ací, és un exercici constant.
Si em permeteu una broma final, m’agrada molt el que contesta a una entrevista frívola: “La mar és un espectacle molt bonic per a mirar-lo de lluny. M’agrada molt la fauna marina: mollets, ostres… El problema de la mar és que l’arena és molt molesta i tanta gent junta sembla una carnisseria”.
Bon estiu!
