Generalment, es diu que les comparances són odioses. No obstant això, què seria d’un servidor si no les hagués tractades honestament, si no hagués cercat les seues, tot i que, per formació, fos de manera aclamatòria, perquè m’he passat la vida fent números, i ara mateix, ves per on, les xifres no m’agraden massa.
Per altra banda, de tant en tant, compre al quiosc el diari El País (el més significat de la prestatgeria), la resta són diaris dels de Franco, i en ell, i signat per Wolfram Eilenberger, hi llig “La agonia de la libertad”, un article en el qual parla del Premi Nobel de Literatura en Thomas Mann, de qui diu que l’irritava sobre manera la crisi del liberalisme i que va llançar una encertada anàlisi del temps previ a la Primera Guerra Mundial.
La irritabilitat de Mann va fer que titulara d’eixa manera el capítol final de La muntanya màgica, que “ja diagnosticava el seu estat d’ànim, en una atmosfera propicia per a la guerra, inclús per a una guerra civil, i turmentats pels seus propis temors de decadència, pels pacients del sanatori de Davos (representants exemplars d’una societat de l’abundància sabedora del seu pròxim final), els quals es veuen assetjats en aquesta novel·la, per l’agressivitat, la irritabilitat i per una impaciència innominada”.
Eilenberger, en un apartat, enraona que Mann escriu novel·les perquè així hi disposa d’una major obertura, i els seus diagnòstics no resten presoners del fatalisme; no parlen de necessitats inevitables, sinó de perills verdaders. El to que el guia no és el nihilisme, sinó el de la benevolència. No el transporta el cinisme, sinó la ironia per la qual circumstància pren distància. Resumint, les novel·les de Mann proporcionen, també avui, experiències d’autèntica alliberació que es troben en el fonament propi de tota societat oberta.
D’entre les coses que m’estime, hi ha un regal d’un fill meu, al qual li done una i mil gràcies: ni més ni manco que lliçons de Marc Aureli. N’extrac aquestes que, per diversos motius, aprecie força:
“Del meu germà Sever: l’amor a la família, a la veritat i la justícia, haver conegut, gràcies a ell, Trasees, Helvidi, Cató, Dió, Brut; haver concebut la idea d’una constitució basada en l’igualat davant la llei, regida per l’equitat i la llibertat d’expressió, la igualtat per a tots, la llibertat dels súbdits. D’ell també: la uniformitat i constant aplicació al servei de la filosofia; la beneficència i generositat constant; l’optimisme i la confiança en l’amistat dels amics; cap dissimulació per aquells que mereixien la censura; no requerir que els seus amics conjecturaren què volien i què no volien, ja que era clar. Vaig aprendre del meu avi Ver: el bon caràcter i la serenitat. De la reputació i memòria llegada pel meu progenitor: el caràcter discret i viril.”
“Recorda quant de temps fa que difereixes d’això i quantes vegades has rebut avisos previs dels déus sense aprofitar-los. Cal que des d’ara t’adones de quin món formes part i de quin governant del món procedeixes com emanació, i comprendràs que la teua vida és circumscrita a un període de temps limitat. Si no aprofites aquesta oportunitat per a asserenar-te, passarà, i tu també passaràs, i ja no n’hi haurà una altra.”
Amigues i amics. Per diversos motius, Vicent Andrés Estellés, és un dels meus, i amb ell em sent totalment identificat. Ja sabeu, el 4 de setembre de 1924 va nàixer i encara és entre nosaltres, i quan siga major vull ser com ell. El recorde amb un poema titulat “L’ofici de demà”:
“Agafaria una guitarra i cantaria en un cantó i demanaria una almoina per l’amor de Déu, senyoreta, i em compraria un tros de pa, me’l menjaria poc a poc en un jardí, mirant els arbres, la velocitat dels tramvies, el gran amor de les parelles, i deixaria el tros de pa en un banc o en una finestra i agafaria la guitarra i altra vegada cantaria, per l’amor de Déu senyoreta.
Hi ha dies que un es posa tendre.”
