Diuen els papers oficials que Vicent Andrés Estellés, fill del País i de Burjassot, morí un 27 de març del 1993; però tots els que l’estimem, que en som una caterva, diguem que, del seu traspàs, res de res, perquè assegurem i pensem amb raó del poeta, qui ha cantat i transmès totes les alegries i penes d’ell i nostres en valencià, que ha format part per sempre de les nostres entranyes. Així que, per tot plegat és ben nostre, endemés de ben viu, per molt que s’encaboten encara nacionalistes espanyols de tot pelatge i condició, inclús jacobins irredempts que semblen fer-los costat.
Un costat que ha esdevingut hostil, per interessos diversos, pareix o veges tu a saber per què, en desaparèixer de rebot administrativament l’Institut Municipal de Cultura com ha demostrat haver fet l’actual alcalde de Burjassot, Rafa García García, del PSOE, qui va deixar morir la Fundació Estellés, la qual ves per on fou creada pel PSOE mateix el 2007, per l’alcalde de llavors José Luís Andrés Chavarrias. Cal parar esment que endemés de l’Ajuntament, formaven part de la Fundació la família Estellés, representants de partits polítics i diversos professors de la Universitat de València.
De tot el procés se’n feu ressò el periodista Vicent Garcia Devís en una entrevista ben sucosa que va fer a Mercè Martínez, vicepresidenta de l’associació ca Bassot, publicada a La Veu dels Libres el 16 de juliol del 2022.
Una altra descreença, aquesta protagonitzada per l’alcaldessa de Sogorb del PP, Mari Carmen Climent Garcia, sobre l’idioma del País, el valencià, sempre m’he quedat estorat, per respostes i comportaments dels protagonistes, especialment castellanoparlants, com és el seu, veient com a la pregunta de l’autonòmica À Punt, en valencià, hi respon a la reportera: «Te agradeceria que me hablaras en castellano, entiendo poquito el valenciano», una mentida com la copa d’un pi. Caldria preguntar-li per què essent suposada conservadora, no es canvia el cognom Climent, per «Clemente» Ah sí, ha de ser per respecte envers son pare. És a dir, el respecta pel cognom Climent a ell i la seua ascendència, i no respecta l’idioma del País, del qual hi prové ben segur Climent, el cognom de son pare.
D’alegries, penes, amor, mort i quotidianitat, és a dir de tot, que és el moll de l’os d’allò que ens deixa l’Estellés, cal destacar-ne aquests versos expressats amb llenguatge planer, el qual entén, posem per cas, fins a un servidor, aquests d’«Horacianes XLII», extreta del llibre Ara Estellés, editat per Onada Edicions, com totes les altres d’aquest article:
«M’he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó posem per cas, com m’agrada la taula, ara un pessic d’aquesta salsa, oh, i aquest ravenet, aquell all tendre, què dieu d’aquest lluç, és sorprenent el fet d’una cirera. M’agrada així la vida, aquest got d’aigua, una jove que passa pel carrer, aquest verd, aquest pètal, allò, una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com aquell passerell, aquell melic, com la primera dent d’un infant.»
De la Mort, un tema seu també ben recurrent, ens parla en aquesta altra titulada: «Del gran goc dels garbons», musicat, memorablement convé dir, per Paco Muñoz:
«Em posareu entre les mans la creu, o aquell rosari humil, suat, gastat, aquelles hores de tristesa i por, i ja ninguna amenitat. Després tancareu el taüt. No vull que em vegen. A l’hora justa vull que a Burjassot a la parròquia on em bategen, toquen a mort. M’agradaria, encara, que alguna dona del meu poble isqués al carrer inquirint: “Que qui s’ha mort?” I que li donen una breu notícia: “És el fill del forner, que feia versos”. Més cultament encara: “El net major de Nadalet”. Poseu-me les ulleres.»
Del compromís cívic, se’n destaca aquesta que hom volgués tindre, segurament, ben present i ben encès, totalment a parer meu, plena de responsabilitat i humilitat, alhora que exempta de fanatisme, com una manera voluntària de voler fer-ho tot per totes i tots:
«Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del poble, i seràs, per sempre poble, i patiràs i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera, i tindràs fam, i tindran set, no podràs escriure poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és el silenci.»
I què diem de l’amor, sense artificis i circumloquis, d’una manera clara i contundent en Els amants del Llibre de Meravelles, recitada com la tenim al cervell amb les maneres de l’Ovidi Montllor, el seu estimat amic, i a més a més amb una citació d’Ausiàs March: que diu «la carn vol carn»:
«No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenen la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos… Es desperta, de sobte com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te ara un muscle i després el peçó d’una orella. No hi havia en València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»
Amigues i amics, estaria escrivint sobre l’Estellés tota la vida; no ho faré, no perquè no vull, sinó perquè no sé. Per tant, vos deixe amb Marc Granell, aquest sí que en sap, i molt! De Poesia Completa 1976-2016, editada per la Institució Alfons el Magnànim, «Túmul de Vicent Andrés Estellés»:
«Aquella rosa és una veu, és una rosa que va nàixer per ser cant i clau que obrira tots els panys i tots els punys que encadenaven a colps l’oblit i de por, mudes, les goles. Aquesta veu és un mar, una muntanya, un carrer tot ple de sol on la memòria es passeja com un vent lliure i salvatge alçant albes i horitzons a les pupil·les. Aquest mort no és un mort, és una rosa, és una veu, és un carrer, un poble en flames ple de sol i de dolor, de joia i ànsia de ser poble ja per sempre, com tu, i viure.»
