Esperar per recollir la teua maleta a l’aeroport de València i veure que arriba trencada és tancar automàticament el parèntesi que havies obert feia uns dies i tornar de cop a la realitat. Això sí, a una realitat on t’incorpores amb una tranquil·litat desconcertant. D’acord que era de les escèptiques que no donava crèdit a aquella creença que afirma que alguna cosa canvia després d’un viatge a l’Índia, però reconec que he caigut rendida totalment. No s’explica d’altra manera la meua amabilitat a l’hora de presentar una reclamació que en un altre moment hauria vingut acompanyada d’un comportament menys civilitzat. De fet, crec que aquella dona va arribar a pensar que estava sotmesa als efectes d’algun tranquil·litzat per a suportar les eternes hores de vol que portava acumulades. Més en concret onze hores de vol, set d’espera en aeroports i infinitat de cues quilomètriques per superar controls de tota mena: control d’accés a l’aeroport, facturació, immigració, embarcament… Però no. Sorprenentment no. Tot va sorgir de manera natural. Una altra cosa serà que al llarg de la setmana no m’arribe la maleta nova i torne a despertar la fera que porte a l’interior, però de moment, la fera està domada.
Algú em deia abans d’anar-me’n de viatge que l’Índia l’estimes o l’odies, no hi ha terme mitjà. Com tampoc hi ha terme mitjà en el seu dia a dia. L’Índia és una barreja absoluta d’extrems on el caos i la tranquil·litat conviuen en perfecta harmonia, com si res. L’opulència i la pobresa es miren a la cara contínuament, qualsevol racó enmig del carrer és un bany públic improvisat, els passos de vianants són merament decoratius, travessar un carrer és arriscar la vida, endevinar quines són les normes de regulació del trànsit un impossible i no caure rendida a perfeccionar la tècnica del regateig inviable.
L’Índia són colors i olors, que abracen tota la gamma, concentrats en el mínim espai o dispersats per l’amplitud del seu territori. És un espectacle continuat que queda patent amb un simple trajecte en tren pel seu interior. És descobrir que, malgrat haver pensat el contrari, eres capaç d’escapar del caos, tal volta amb una angoixa relativa però sense preocupació. És una invitació continuada a participar de la seua quotidianitat i de les seues celebracions. És un desafiament descarat animant-te a perdre pors. És estar envoltada d’exotisme i sorprendre’t perquè per a ells l’exòtica sigues tu. Vaja, que en els últims dies he hagut de ser trending topic en les xarxes índies si tinc en compte les fotografies que m’han demanat fer-se amb mi i els directes en què he participat de manera voluntària i involuntària.
És conviure amb milers de ciutadans, cotxes, taxis, motos, elefants, micos o camells i fer com si allò fora l’habitual.
Però, el millor de tot d’aquesta aventura ha estat compartir l’experiència en clau femenina, amb set dones més, no totes conegudes, però que han passat a ser imprescindibles i fons inesgotable de vivències úniques i irrepetibles. Unes companyes perfectes de viatge i de riures sense fi que han destapat que les que pensaven estar a estalvi dels problemes amb el sòl pelvià, no ho estaven tant, en realitat. Que només ha sigut necessari exercitar els riures amb passió per a ser conscients que compartim problema, però també ganes de traure el màxim profit a la nostra vida i de desdramatitzar qüestions i tabús en el passat. Que si com hem comprovat als vols internacionals, es poden perdre hores però no menjars. Nosaltres podem perdre moltes coses però mai complicitat ni voluntat d’esprémer oportunitats al màxim. Que les aventures no entenen d’edat i que viatjar sempre és fantàstic, però viatjar en femení és un plaer absolut.
