«Tots els colors del verd / Sota un cel de plom / Que el sol vol trencar / Tots els colors del verd /En aquell mes de maig», cantava Raimon. Sí, en tres traços capta l’atmosfera del País Basc, el cel plomís, el sol dubtós, fins i tot fora de l’hivern, el verd omnipresent, amb aquella qualitat especial, humida, matisada però rotunda, que sobta venint del Mediterrani.
Jo no he visitat mai el País Basc en primavera, però sí en estiu, tres vegades. La primera fou fa més de trenta anys, quan els estius eren suaus o, almenys, molt més suaus que ara. Encara no tenia fills i somiava sempre amb viatjar cap al nord, no importava quin nord, però al nord. Llavors aní de càmping al Monte Igueldo. La segona, fou amb els meus fills en una autocaravana, vam recórrer Mutriku, Deba i els voltants. De camí vam parar a Bilbao i vam fer excursions a Gernika i altres pobles. Recorde les carreteres costaneres, en altura, la verdor, les platges allà baix, les hores de càmping, el bon peix i les sobretaules amb els amics que, casualment, també viatjaven per allà. Joan i Marina eren menudíssims. Marina tenia a penes tres anys i ja feia les seues petites rutes de senderisme, era i és decidida. Recorde que des de dins de l’autocaravana mirava fixament durant molt de temps a través de la finestra i deia que contemplava el «país» i que li agradava el «pasaije». Mira i que és dolça i commovedora aquesta manera que tenen els xiquets de reinventar el llenguatge! Tan genuïna i divertida, tota una injecció de vida i alegria.
Aquells dos viatges van ser molt diferents, però tots dos bonics. Ara, fa a penes dues setmanes, hem tornat al País Basc, tretze anys després de l’última visita. Joan i Marina són ja dos joves entrenats en viatjar, des de ben xicotets que van pel món, receptius a descobrir paisatges i conèixer gent. De manera que hem passat uns dies allotjats a Hernani, i des d’allà voltàvem, fèiem excursions i visites diverses. I després d’una pausa de tres anys, he tornat a viatjar amb l’intercanvi de cases. És una manera fàcil i molt humana de viatjar perquè algú t’obre les portes de casa seua, t’acull, et dona la benvinguda i fins i tot et mostra els voltants.
En aquesta ocasió, Elena ens va rebre a Hernani i ens va explicar que just la nit de la nostra arribada, a sota de casa seua, llavors casa nostra, hi havia un concert de música folk d’un grup del poble que s’acomiadava amb la seua darrera actuació. Pensat i fet, i en descansar una mica, vam anar a fer un tomb pel centre i vam fer cap al concert, com si no res, com un divendres qualsevol. I aquesta és la gràcia de viatjar allotjant-te a casa de la gent, de viatjar per pobles i ciutats petites i mitjanes, que no són especialment turístiques, l’encant d’allotjar-se en barris on et barreges amb la gent que hi viu, amb la quotidianitat, fins al punt que al cap d’uns dies ja et reconeix la caixera del supermercat, tal com em va passar a Berlín aquesta primavera. Viatjar així té un component afegit de quotidianitat i normalitat que et fa sentir menys estranya alhora que perceps i t’amares de la diferència.
Amb tot, aquell divendres a Hernani va ser tot un xoc divertit perquè, en eixir a passejar a la part antiga del poble, vam notar que la gent ens mirava, com demanant-se: «Qui seran aquests, una dona de vuitanta anys (ma mare), una dona madura i dos joves mig adolescents»? «De veres, turistes per ací?» El ben cert és que pinta de policia secreta, no en fèiem, però… Ves a saber! Precisament la secreta és secreta per això, perquè despista…
Bromes a banda, la veritat és que la nostra presència, amb els ulls oberts com taronges i mirant-ho tot, contrastava amb l’escenari dels oriünds, i es tornava més que notable perquè en estiu, divendres a poqueta nit Hernani bull de gent, veïns que ixen a beure i parlar a les terrasses i a les barres dels bars, i aquell divendres tot estava de gom a gom, els xiquets jugaven a la plaça, les colles de gent jove, i no tan jove, jugaven a cartes, xarraven i reien, i les canyes i els pinxos anaven amunt i avall sense descans, embolicats en un fum de converses en euskera que escoltàvem discretament i subreptícia per si per alguna d’aquelles pispàvem res. Difícilment…
Per als meus fills aquella primera passejada per Hernani fou un xoc i una descoberta. De sobte ens trobàvem al cor d’Euskal Herria, ni rastre de banderes espanyoles en cap finestra o balcó institucional, i als porxos de l’ajuntament una concentració de protesta demanant la llibertat dels presos polítics. Pintades pels carrerons i cartells reivindicatius als balcons. Cert, estàvem a l’epicentre del País Basc, envoltats de verdor i muntanyes, amb la mar ben a prop, en una ciutat industrial on les fàbriques es deixen veure entre el verd, feta d’esforç, de gent treballadora, de nouvinguts, i de molta voluntat per continuar sent bascos. Com escriu Simon Leys a La felicidad de los pececillos: «Només les impressions accidentals deixen una petjada duradora en la nostra sensibilitat; no les hem buscades, i encara menys hem reservat amb aquesta finalitat un lloc en cap viatge organitzat».
Hernani és una ciutat des d’on es pot anar caminant al Chillida Leku, un museu extens a l’aire lliure, llepat per una llengua de llum que torna el verd miraculós i esponjós i reforça el contrast del ferro i de la pedra de les escultures de Chillida, repartides en l’espai i el silenci, juganeres i harmonioses. Al fons, la grandesa d’un caserio magnànim i centenari. A més, resultà ser una vila estratègicament ubicada, des d’on vam visitar Biarritz, Bidart, Saint Jean de Luz, Zugarramurdi, Donostia, Getaria, un poble basc que sembla napolità i que alberga el museu dedicat al modista Cristóbal Balenciaga, oriünd de Getaria, la platja descomunal de Zarautz, i aquesta carretera sinuosa que voreja la costa on a la muntanya se li han tret arcs i ponts perquè els cotxes hi puguen passar entre Zarautz i Zumaia, un poble en alt on s’alcen els Flinch, els penya-segats que protegeixen la platja que «es perd» gran i poderosa allà baix del tot.
He conduït molts hores per la costa, tractant de copsar algunes onades que feien tub, moltes hores també pels boscos de Navarra, pels pobles costaners d’Iparralde, entre carreteres on els arbres dibuixen túnels i passarel·les de llums i ombres, i he conduït creuant ponts des d’on es veien les ries i barques de rem. M’he despistat en desenes de rodones, he refet camins, m’he confós de poble, m’he fet un embolic amb els noms i el navegador, i de vegades fins i tot s’irritaven els fills amb mi, o els pegava per riure, però he agraït perdre’m perquè sovint suposava albirar un paisatge, una vista panoràmica, un racó inesperat. Tots els colors del verd.
