Despús-ahir es va commemorar el vinté aniversari de l’11-M. L’onze de març del 2004, com recordarà sense dubte el lector, Al-Quaeda va provocar a Madrid el major atemptat de la història d’Europa en el que portem de mil·lenni. Com tres dies després hi havia eleccions generals, el govern ixent del PP va considerar convenient adornar l’efemèride amb una colossal mentida d’estat. Segons Aznar i els seus adlàters (els tristament famosos Acebes i Zaplana, entre altres col·laboradors necessaris), les bombes les va col·locar ETA. Davant les urgències electorals, els caps de suro del PP d’aleshores van imaginar que podien mentir impunement a milions de persones per a no perdre els comicis. Els resultats de les cavil·lacions d’aquelles ments privilegiades són ben coneguts.
El problema de l’11-M no són els atemptats en si, amb la seua càrrega de mort i dolor. El problema és que la mentida d’estat d’Aznar va obrir la porta a les fake news massives a Espanya. No contents amb haver intentat enganyar tot un país per a guanyar unes eleccions, la dreta espanyola, a través dels seus poderosos terminals mediàtics, va seguir anys i panys enverinant l’opinió pública amb una alambinada teoria de la conspiració. Segons aquesta febrosenca teoria, la mà criminal a Madrid podria ser islamista, però al darrere hi havia ETA (com no) i Zapatero, i si no hi van ficar Puigdemont és perquè encara no tenia un paper en el gran guinyol ibèric!
De tots els mitjans que es van dedicar fervorosament a difondre les mentides de l’11-M, n’hi ha un que s’endú la palma. Parle del diari El Mundo. Per motius relacionats amb alguna pulsió masoquista o a les males digestions de la lectura del benemèrit marqués de Sade, soc lector diari d’aquest mitjà des de fa molts anys. La cosa no té massa mèrit: al bar on vaig cada dia a fer el primer café disposen, com una relíquia formidable però encara útil, de sengles exemplars en paper de El Mundo i de Mediterráneo. El primer inclou un quadern de notícies locals castellonenques i el segon és la capçalera històrica de la Plana. L’establiment, així, proporciona a la clientela això que se’n diu «notícies de proximitat»… i amb aquestes, embolicades amb paper de regal enverinat, El Mundo inclou la seua toxina quotidiana.
Perquè aquest diari, sí, va començar a dir troles grosses com a punys quan el dirigia Pedro J. Ramírez -a l’endemà de les eleccions del 14-M- i, des de llavors, no ha parat. Al lector que tinga una mica de paciència li recomane que faça memòria. Se’n recordarà sense dubte quan El Mundo recollia, a tota portada, que s’havia trobat en una furgoneta pròxima a l’atemptat una targeta del grup cooperatiu Mondragon… que va resultar ser una cinta de l’Orquesta Mondragon. Fa gràcia? No gens. Perquè les troles eren d’eixe calibre, però a hores d’ara Ramírez i tots els qui li van fer costat en la maniobra encara no han alçat la veu per a reconéixer la seua actuació. Al contrari, n’estan orgullosos!
No sé per què si un carnisser que venga -sabent-ho- carn en mal estat o un mecànic que entregue com a arreglat un cotxe amb els frens inutilitzats poden ser encausats i condemnats i un periodista que difonga mentides no. El Mundo va acomiadar Ramírez, però el virus metzinós que aquest hi havia difós no ha deixat d’actuar. Cada dia faig un café mentre em dispose a llegir-hi un reguitzell de titulars sensacionalistes ara dedicats a l’actual govern socialista. Plou? La culpa és de Pedro Sánchez? Baixa l’atur? La culpa (sí, la culpa, no el mèrit) és de Pedro Sánchez. El PP es nega a renovar el CGPJ? La culpa és de Pedro Sánchez. La justícia europea esmena la plana a l’espanyola en les sentències desmesurades contra els independendentistes? La culpa és…. Naturalment.
Com un periòdic fet amb uns criteris tan ridículs, que infatilitza els seus lectors i els tracta d’imbècils, pot continuar editant-se? És un misteri, almenys per a mi. El cas és que, quan passe a llegir les pàgines del quadernet de notícies de Castelló, trobe un material prou digne, fet amb criteris professionals, sense més estridències de les necessàries. És a dir, que si volgueren, a Madrid, també podrien actuar aixì, amb dignitat periodística i humana. però no hi ha mans. A Madrid la fatxosfera campa pels seus respectes i tot el que sone a progressista o plurinacional és obra de Belcebú (i cal anar a resar a Ferraz per deslliurar-se’n).
Com no em costa un duro, sospite que seguiré llegint El Mundo. Per això i perquè soc un addicte impenitent a la lectura de la premsa. Però els seus factors haurien de saber la profunda hilaritat i el profund menyspreu que em causen les seues mentides negligentment elaborades. Van començar a mentir el 14-M i encara no han parat. Però la Història, quan rememore aquesta etapa, els té reservat un capítol molt sucós, i uns adjectius inapel·lables. I ho saben perfectament.
