Andrés Roca Rey és un torero peruà de 28 anys. Des que va debutar en 2013 ha aconseguit un gran prestigi professional. És el protagonista del documental Tardes de soledad, d’Albert Serra.
La veritat és que el món dels bous no m’interessa per a res, però he vist el film de Serra per curiositat intel·lectual, després que un bon amic m’advertira que el seu contingut era d’una gran brutalitat. “Alguns espectadors no han pogut suportar-ho i se n’han eixit a mitjan projecció”, em deia.
Ara me n’he pogut formar la meua pròpia opinió. Efectivament, puc entendre que per a un animalista o una persona sensibilitzada amb el maltractament animal la visió de certs passatges d’aquesta obra siga esfereïdora. Però jo, quan mire una pel·lícula o lligc un llibre, sempre pose entre parèntesis el tema. El que m’interessa és si hi ha veritat en el que se’m conta i si cinematogràficament o literàriament l’estil i el to són adequats i poderosos. I en Tardes de soledad hi ha talent i estil a dolls.
Ho diré clar: el film m’ha captivat. El personatge del torero que s’acosta més que ningú al bou, a risc que l’agafe sovint (com hi passa), es resol en una figura tràgica, sacrificial. El bou morirà, òbviament (i amb gran crueltat), però el torero també pot perir. La soledat del bou és paral·lela a la soledat del matador.
Filmat en plans curts, Tardes de soledad és d’una violència extrema, com potser no s’ha vist mai en pantalla en matèria taurina. Els primers plans del bou agonitzant, reiterats i directes, són d’un horror superlatiu. En aquest sentit, podríem dir que es tracta d’un film a la vegada taurí i antitaurí. O que potser en el fons no responga en absolut a aquesta dicotomia, sinó que aspire a alguna cosa superior.
Tot i que m’avorreixen els bous i sempre he simpatitzat amb les postures animalistes, no he deixat mai de reconéixer l’aspecte profundament estètic de les corregudes de plaça (no tant del bou per la vila, que em sembla un espectacle populatxero i indigne). No m’estranya que fascinara i fascine tanta gent progressista, com Picasso, García Lorca o Joaquín Sabina. La proximitat de les banyes del bou als genitals del torero, subratllada en alguns plans de Serra, hi afegeix un plus torbadorament eròtic.
La temeritat de Roca Rey es resol en un ballet estrany a l’entorn del bou, que arriba als seus punts culminants quan li dona l’esquena i ix de camp, mentre el cap de la bèstia, amb la llengua fora, la sang xorrant-li del llom, s’ensenyoreix del pla i provoca un estremiment en l’espectador. En eixe moment la sensació és doble: de pietat per un ésser viu que pateix i de pavor del que li podria fer al fràgil cos humà abans de sucumbir ell mateix.
Un torero de nivell ha de ser alhora -i necessàriament- un narcisista i un exhibicionista. Algú obsedit fins a límits psicopatològics en el seu ofici. Només això pot explicar que es juguen la vida en cada correguda –i alguns la perden. Roca Rey, en aquest sentit, es mostra al film amb aquesta obsessió pel seu estil. Els llargs plans al cotxe, mentre la quadrilla el lloa fins al rubor, no commouen el seu hieratisme. Ell només es deu al perill i al bou. A la tragèdia, doncs.
Una cosa que crida l’atenció del documental és que el públic no existeix. És només una remor de fons. Cap pla dels espectadors, cap visió zenital –sempre tan plàstic- de la plaça en el seu ple. Només un home i un animal de cinc-cents quilos enfrontats cara a cara, a vida o mort.
Faré espòiler: al final, Roca Rey sobreviu. De moment. Si segueix amb la seua manera de torejar, potser no li queden molts anys més de vida. Però si ell viu, qui ha de morir han de ser els seus bous. El primer pla d’una d’aquestes esplèndides bèsties mentre agonitza, descabellado, és autènticament terrorífic. No m’estranya que cada vegada hi haja més gent en contra dels espectacles taurins. De fet, aquest film podria ser perfectament propaganda per als animalistes. Però també es, cinematogràficament, una absoluta obra mestra, i així vull celebrar-la.
