La setmana passada, la notícia que una coneguda actriu i habitual del paper couché havia tornat dels Estats Units amb un bebé producte de la gestació subrogada va revolucionar el galliner celtibèric. No li haguera prestat a l’esdeveniment ni cinc segons d’atenció si no fora per les reaccions polítiques que va suscitar. Resulta que la gestació subrogada no és legal a l’Estat espanyol. Però no és il·legal contractar una dona gestant a l’estranger i aconseguir, així, un fill o una filla. A partir d’ací, la poderosa maquinària de blocs amb què funciona la política espanyola es va posar en marxa. En essència, els partits d’esquerra estan radicalment en contra del fenomen, mentre que els de dreta estan a favor o, com a mínim, el prendrien en consideració.
Les reaccions han sigut de tota classe. Unides Podem diu que la gestació subrogada és «violència contra la dona». El Partit Popular afirma que pot ser una activitat permesa sempre que la dona gestant «no cobre» (sic). El PSOE exclama que el cos de la dona ni es pot comprar ni es pot llogar. La Conferència Episcopal, finalment –que també és un actor polític, i dels grossos-, es pregunta com es pot estar a favor de l’avortament i en contra del lloguer de ventres: provocar una interrupció de l’embaràs és menys «violència en contra de les dones» que engendrar un fill, encara que siga per a d’altri?
En fi, què voleu que vos diga. A mi tot açò em causa un desconcert enorme. No el fet en si, i que n’hi haja diferents maneres de vore’l, sinó la contundència amb què els uns i els altres s’hi manifesten. Tots semblen tindre les coses claríssimes, com si hagueren estat reflexionant sobre el tema durant anys i panys. I molt abans, en tot cas, de vore la foto de l’antiga starlette en qüestió a la portada de la revista Hola (Entre parèntesis: un respecte per a l’Hola. Ma mare la compra cada setmana des que jo tinc ús de raó).
De tot el que s’ha dit, a mi em sembla que l’opinió més raonable és la de la Conferència Episcopal. I ho dic sent conscient que és una de les primeres vegades que recorde haver-hi estat d’acord. Com pot ser «violència contra la dona» gestar i no avortar? Misteris teologals.
La cosa encara té més inri. Resulta que a Espanya els ventres de lloguer són il·legals, però en altres països europeus no. A Portugal, per exemple, on governa també l’esquerra, és una pràctica perfectament legal. Exerceixen els partits progressistes portuguesos «violència contra les dones»?
Em permetreu, en aquest punt, que torne a un convenciment personal antic: tot el que té a vore amb el sexe desperta ara entre la gent d’esquerres d’aquest costat dels Pirineus unes torbacions estranyes (però això és recent: no té ni vint anys). La prostitució ha de ser il·legal perquè ha de ser necessàriament violenta (¿i per què és pitjor llogar una vagina o un cul propis que els braços o el cervell? No se sap. Sí que se sap: perquè afecten al Gran Tabú). La gestació subrogada no ha d’estar permesa perquè «el cos de la dona és sagrat», però l’avortament és sa i necessari perquè no es pot obligar ningú a tindre un fill no desitjat. El cos de la dona és sagrat. El de l’home, segons això, ha de ser escadusserament laic. Bé. Vorem els que creuen això com s’enfronten als fenòmens del transhumanisme, que ja no és el futur, sinó el present estricte. Com avaluaran la nova realitat d’hòmens -i dones!- que tindran tota classe d’òrgans artificials. ¿Convertir una dona en cíborg serà excercir-hi violència o només si el que s’hi empelta és una vagina artificial, per exemple, en lloc d’un braç?
Anem a pams. Jo estic a favor de l’avortament, de la prostitució voluntària (no de les màfies explotadores, és clar), de la gestació subrogada i de les sardines a la brasa, si cal. I hi estic a favor perquè crec en la llibertat. Però estic obert a canviar d’opinió si em donen bons arguments, no cal dir-ho. Si l’esquerra espanyola (i valenciana?) hi està en contra, haurà d’explicar molt bé per què. L’altre dia Javier Cercas declarava en la Cadena Ser que fa trenta o quaranta anys la dreta volia prohibir-ho tot –de la masturbació al divorci-; ara això ho ha heretat l’esquerra. L’esquerra s’ha convertit en una màquina de renyir el personal per qualsevol fotesa moral. I la pregunta és: per què i per a què?
Hi haurà un dia que, per a una dona, serà obligatori demostrar que ha sigut víctima de «violència» per a accedir a una beca, a un lloc de treball o a una pensió. Violència per a totes! En el fons, aquesta polèmica ensenya quanta gent té opinions inamovibles sobre temes a què no ha dedicat ni deu minuts de reflexió. I encara la gran por, l’immens terror al pensament individual, a separar-se del ramat.
Perquè potser el «cos de la dona» serà sagrat, però el meu cervell ho és més encara –almenys per a mi.
