Quan un règim s’aparta de l’estat de dret i de les lleis internacionals i humanitàries, ha de fer les seues pròpies lleis penals o regles de joc si vol imposar un règim al seu gust. Això és el que va fer el franquisme, seguint la moda europea dels anys 30 i 40 imposada per uns il·luminats com Hitler i Mussolini. També s’hi afegiren alguns altres «bons» espanyols.
En el cas concret d’Espanya, feia poc que s’havia iniciat un estat republicà a conseqüència d’unes legítimes eleccions. S’havia superat la monarquia coenta dels Borbons que hi havia durant tot el s. XIX. A més, durant les primeres dècades del s. XX, va arribar la monarquia borbònica al nivell més baix de popularitat per les errades, corrupcions i mala gestió. A més a més, la convocatòria d’eleccions i campanya electoral que es va fer després del pacte de Donostiarra fou amb unes llibertats limitades. Tot i això, el 14 d’abril de 1931 es va constituir un govern republicà provisional que va obrir les millors perspectives que mai hi havia hagut a l’espatllada societat d’aquell moment.
Però, des d’aquell mateix moment, sorgí una trama combinada amb part de l’exèrcit, monàrquics i feixisme, per desfer allò que s’havia atrevit a fer la democràcia al seu «cortijo».
M’he permés fer aquesta esquemàtica introducció per referir-me tot seguit a l’acarnissat castic que va sotmetre el règim feixista als republicans espanyols vençuts. Quan va acabar la guerra (1936-1939), Espanya va quedar sota un control, o brutal parany, nazi-feixista. Tot al temps de fer desaparéixer l’estructura d’Estat democràtic que s’havia iniciat el 1931. Una insòlita actitud del franquisme que tot seguit comentaré de quina manera i com ho va fer.
Descontents de la derrota electoral, els poders fàctics, iniciaren un pla per enderrocar la República que acabaria amb el colp d’estat feixista. No s’entén d’altra manera el clima creat després de les eleccions de febrer de 1936. A partir d’aleshores començà un detallat pla que va aportar Felipe Acedo Colunga, el que ja havia experimentat durant la revolució d’Astúries i al qual volem posar cara. Un sinistre personatge que a finals de 1938 va elaborar un memorial per castigar als vençuts i que posarien en marxa l’abril de 1939. Un document durant molt de temps desconegut, perquè va ser descobert fa pocs anys. Coneixíem la ferotge repressió, però no un text on s’especifica detalladament com havien de ser castigats els republicans per haver obviat les seues imperants regles feixistes.
És el llibre Castigar a los rojos, de tres historiadors especialistes en el tema, qui ens donarà unes concloents pistes: Francisco Espinosa, Guillermo Portilla i Angel Viñas. Podeu veure en vídeo la presentació que fan els tres autors amb tota classe de detalls.
Pareix que el pla integral que hi havia previst era tornar a una monarquia autoritària d’influència feixista. Però, al mateix temps, ens mostra com s’havia d’extirpar de la societat -amb un exemplar castic- qualsevol altra intencionalitat democràtica. Els tres anys de guerra serviren d’assaig als botxins en els llocs que anava ocupant l’exèrcit franquista. A més, no solament anul·là totes i cada una de les lleis penals de l’Estat de Dret republicà, sinó, a més, les estigmatitzà i les convertí amb delicte per haver-les fet. Això és un autèntic volantí en el camp del dret; un fet que continuarien representant a partir del 1939 amb sumaríssims d’urgència les pantomimes dels tribunals militars. Una repressió basada en tres elements bàsics: físics, morals i econòmics. Un inaudit fet jurídic que prescindia de qualsevol garantia de dret per a castigar militars, sindicalistes, polítics, republicans i maçons.
La base principal d’aquest disseny fou saltar-se el dret penal retroactiu, que és intocable; una vulneració directa al dret. És a dir, tractar de «leales» els que es rebel·laren i «insurrectos» els que mantingueren fidelitat al règim legítim de la República. O, el que és el mateix, Franco condemnava els republicans per haver-se afiliat a un partit, a un sindicat o a qualsevol altre partit que no fos Falange. Per descomptat, també a la maçoneria. Els condemnava no solament pel que havien fet, també pel que pensaven. Els primers depurats i castigats foren els mestres d’escola i membres de la Institució Lliure d’Ensenyança, que consideraven inductors del mal. Aquells que eren, en aquell moment, la flor i nata de la intel·lectualitat espanyola.
Va ser una espècie de fer randa sense boixos en justícia i, la seua aplicació, evidenciava una venjança nua i crua als republicans. Potser no es va entendre en aquell moment tan gran aberració i cinisme, perquè Europa tenia el cervell hipotecat clarament amb allò que significava el dragó de tres caps: Hitler, Mussolini i Franco. Una pràctica que es va fer assassinant, torturant, empresonant i traumatitzant tota una generació, acusant-la de delictes comesos per ells mateixos. Han hagut de passar quasi noranta anys perquè ens ho mostren ara.
L’esmentat, escrit en un document mecanografiat, deixà els mateixos investigadors bocabadats. Se sabia el que s’havia fet, per les vivències de les víctimes i pels mateixos que ho havien viscut; però, mai esperaven veure-ho escrit en una memòria.
A més, els primers anys, cada dia, la premsa comunicava amb pèls i senyals -sense gens de vergonya- la llista de republicans assassinats. Als diaris, hi havia una pàgina amb una secció que deia: «Se ha hecho justícia»; seguida pels noms i cognoms dels qui havien afusellat. Pareix que va desaparèixer eixa forma diària d’informar, quan el mateix ambaixador nazi els va suggerir aprofitar aquells «delinqüents» com a mà d’obra gratuïta. Fins i tot als nazis, els pareixia una bogeria. Disminuïren els assassinats, però ara sense publicar-ho.
Per altra banda, des del primer moment van tindre molta cura en fer veure, mitjançant aquest manual inquisidor, que el «alzamiento» no va ser una agressió a la legalitat. Va ser una necessitat patriòtica d’acabar amb el caos que hi havia en aquella República. Una mentida flagrant que confirmen els documents que cal siguen coneguts i reconeguts pel neofeixisme.
També estava inclòs fer veure que l’exèrcit republicà era il·legítim, calia estigmatitzar-lo i criminalitzar-lo. L’exèrcit «nacional» era el legal; el que representava la justícia contra els crims que havia fet la República. El feixisme considera en aquesta memòria que la República volia acabar amb els bons costums i la llei de Déu que sempre hi havia hagut a Espanya. Un estat ben ordenat que havien construït els «bons» espanyols durant més de dos segles. Es declaraven i actuaven com a justiciers i vertaders espanyols, fent que aquella generació s’educara amb l’autèntica «Verdad Histórica y que los pilares de la sociedad: curas, jueces y militares, recuperaran su lugar».
Pense que queda prou clar el que hi havia al darrere d’aquell pla. Un pla que ha confirmat amb pèls i senyals el que es va fer a la zona nacional durant el 1937/38/39 i que va continuar fent-se d’una manera rigorosa fins als anys 50.
Gràcies a historiadors rigorosos que investiguen els arxius tal com van obrint-se i desclassificant-se. Cada dia es reafirma més la manca d’ètica del franquisme i les grans mentides amb què es va mantindre la dictadura.
