Anar d’acampada amb les amigues. Aquella era la nostra major aspiració de joventut en parlar d’escapades. A molt estirar, fins i tot, si en el grup hi havia alguna afortunada amb apartament, el somni podia comptar amb alguna comoditat més i vistes al mar. Tot sense oblidar que la primera experiència viatgera, per a la majoria, era aquell viatge de fi de curs que podia portar-nos dos comunitats autònomes més enllà de la nostra, però poc més. Ara no, ara sols és qüestió de dies que els viatges de fi de curs arriben fins i tot a la lluna. No sé si hi ha cap predicció de Nostradamus al respecte, però en vista de la línia ascendent d’aquesta tradició per a tancar etapes educatives, la possibilitat és més que evident.
Des de fa dies tracte d’assimilar el viatge de fi de curs aprovat, amb absoluta naturalitat, pels progenitors dels companys i companyes de classe de la meua adolescent per a tancar l’etapa de secundària. Bé, primerament tracte d’assimilar com es pot gosar des del centre mateix a plantejar una proposta així als pares/mares per a la seua aprovació. Val que la proposta naix de l’alumnat, però a la resta ens correspon posar seny on altres posen fantasia. Validar despropòsits no és la idea d’educar. Almenys no ho era d’on vinc jo. Però, donats els fets, sembla que estic totalment desfasada en considerar desproporcionat un viatge de fi de curs de cinc dies per la Selva Negra al mòdic preu de huit-cents deu euros més les despeses extres que supose aquesta escapada. Quede clar que es tracta d’un centre públic, malgrat que puga semblar el contrari.
Antigament, els senyorets eren eixos inútils, per tradició i per sobreprotecció familiar, que tenien al seu abast tot allò que desitjaren i més. Fins i tot títols universitaris pagats a colp de talonari o llocs de treball heretats, sense importar si el grau vocacional era zero. Ara, estem aconseguint que els inútils consentits estiguen a tot arreu. No sols cal mirar a les classes acomodades, sinó que també abunden en les que malgrat no ser-ho, actuen com si ho foren. Els fem creure que són el que no són i ens sorprenem perquè mostren tendències polítiques pròximes a allò que creuen ser. El temps els demostrarà, a poc a poc, que no estan on creuen estar i aleshores vindran les retornades. Les frustracions i tot el derivat d’aquesta espiral antinatural a què els estem abocant en instal·lar-los en un sí permanent.
Mai vaig poder tenir un jersei d’aquells amb cocodril adossat com la resta, però a la llarga això tampoc va suposar cap trauma. De fet, ni tan sols el vaig demanar en cap moment perquè era conscient que allò no entrava dins dels malabars que es feien a casa per arribar a fi de mes. Ara demanen mòbils i sabatilles equiparables a la quota d’una hipoteca o a la compra mensual amb absoluta naturalitat. Les absurditats s’han normalitzat i no seguir la resta sembla suposar més un problema per als progenitors que per a les seues criatures.
Això sí, ni uns ni altres alçaran la veu per a protestar per què tres mesos després de començar les classes continuen sense professorat en una de les matèries més importants del curs. Un detall sense importància mentre el món estiga als seus peus i els pares i mares ho paguen sense qüestionar si allò és lògic, convençuts que l’argument d’“ara tot val molt. Viatjar a l’estranger s’ha posat impossible!” justifica l’injustificable. Precisament perquè abans també costava molt tot, ens ajustaven a les nostres possibilitats reals i ens criàvem conscients que l’important no era la destinació sinó l’experiència. Però, vaja, això sembla que ja és ciència-ficció.
