Tinc una alumna que es diu Valèria, és de Valladolid i ha vingut fa uns mesos a València. L’any vinent l’assignatura de Valencià Llengua i Literatura passarà a ser obligatòria per a ella. Serà un pas gran, per no dir grandíssim. Volia que la hi introduïra, que li donara unes pinzellades bàsiques per a poder avançar durant l’estiu.
Li he explicat que, en la nostra llengua, la «a» sempre porta l’accent obert, i que «i» amb «a», és hiat. Per tant, m’ha dit, «Valèria», s’accentua. I ha obert molt els ulls, embadalida, tot mirant el seu nom amb l’accent obert valencià. Que la fascina, ha sentenciat, que ara sempre l’escriurà així, que li agrada més. Li he donat fulls d’exercicis (accentuació gràfica i diacrítica, guionet, apòstrof…), i ella m’ha demanat una lectura. Una lectura per a l’estiu, en valencià. M’he detingut uns segons per a rumiar una resposta: «soc sincera i li dic que no serà capaç de llegir-ne una el contingut de la qual serà adequat i interessat per a la seua edat? Li recomane un llibre per a infants?» Davant la meua indecisió, el meu gest a la faç ha canviat en trobar una resposta.
M’he dit que no, que el millor per a aprendre una llengua pot ser, si més no, gaudir-la. I per això, és imprescindible que, a l’hora d’impartir classe, hi haja sempre un consens docent on mai no es deixe a un costat aquest principi.
Tampoc no podem donar als adolescents llibres que no caminen en la mateixa línia que la seua edat, i les seues experiències. Parlem de joves, en molts casos, addictes al telèfon mòbil. Adolescents que arriben a casa i encenen la tauleta electrònica per a veure Netflix, Twitch, TikTok, o el que els vinga de gust. Sense barreres, sense pràcticament límits. No podem donar-los lectures que parlen sobre temes infantils, temes que avorriran i que, per molt que tracten d’ensenyar-los alguna lliçó imprescindible sobre la vida, no es troben, en qüestió de contingut, al seu nivell d’interés.
Valèria s’ha emportat una llista de recomanacions ben àmplia amb lectures com: L’estranya mort de Berta de Joan Pla; el clàssic L’infern de Marta de Pasqual Alapont; Les cendres del cavaller de Silvestre Vilaplana; si li abelleix història o un dels meus favorits: No hi havia a València de Mercè Climent, o bé Els adeus del Jaguar de Joanjo Garcia. Sap que haurà de buscar paraules al diccionari, que haurà de rellegir, fins i tot, pàgines senceres, però ho prefereix, perquè m’ha dit que està d’acord amb la meua proposta, estar interessada en la lectura. Espere, per sobre de tot, que gaudisca, que el valencià li arribe amb il·lusió, amb les ganes de qui descobreix un nou món, i que no oblide l’accent obert al seu nom.
