Si ens hem de cenyir als fets estrictes, diumenge passat, Compromís va fer història, ja que va col·locar un militant de la coalició, Vicent Marzà, com a diputat del Parlament Europeu durant tota una legislatura sencera. Altres militants de la formació ja havien sigut eurodiputats, com, per exemple, Jordi Sebastià, qui, en 2014, també va fer història, perquè va encapçalar la coalició Primavera Europea, liderada per Compromís, que, per primera vegada, significava que el valencianisme polític arribava a Brussel·les i Estrasburg. Ara bé, Sebastià va haver de cedir el seu escó a mitjan legislatura a un altre soci de la coalició, d’acord amb el pacte electoral que s’havia subscrit.
Una fita històrica, un gran avanç, un gran motiu per a la celebració. No? No ho semblava ni ho sembla. La diferència d’ànim dins de Compromís amb una dècada de distància no podria contrastar més. Tot el que era alegria en 2014, quan s’assolia un nou espai de representació i s’albirava a l’horitzó el canvi que hi hauria en 2015 en les principals institucions del país, eren cares llargues en 2024, quan es continuava retrocedint a passes gegants i aquelles mateixes institucions del país que havien canviat tornava a estar en mans d’una dreta encara més extrema i espanyolista que llavors. De fet, des de Compromís s’afirmava que la seua candidatura europea era la ferramenta útil que havia de fer el primer pas per a derrotar el govern de PP i Vox a la Generalitat. Doncs bé, si els resultats de diumenge passat s’hagueren donat en unes eleccions a les Corts, aquest govern hauria ampliat el seu suport i la seua distància respecte de les forces del govern alternatiu. Mala peça al teler.
Una de les claus és que Vicent Marzà, al contrari que Jordi Sebastià, no s’ha fet amb l’acta d’eurodiputat com a líder d’una llista electoral encapçalada per Compromís, sinó que ho ha fet com a tercer nom de la llista electoral de Sumar; és a dir, electoralment, Marzà forma part dels altres valencians que també han aconseguit una acta d’eurodiputat: Leire Pajín i Sandra Gómez, per part del PSOE; González Pons, per part del PP, i algú a qui Alvise Pérez va conéixer mentre era assessor de Toni Cantó a les Corts Valencianes. Sí, amb qui Ximo Puig i el PSOE volien pactar per a donar una imatge de “centre moderat”. Almenys, això sí, la papereta de Sumar no portava com a emblema la cara de Yolanda Díaz ni, com que la circumscripció en aquestes eleccions és d’àmbit estatal a Espanya, no hi havia la possibilitat de posar-hi un altre cunero madrileny, ja que ara, electoralment —i, com sempre, vaja—, Madrid era Espanya i Espanya era Madrid.
En aquest sentit, el resultat electoral de Sumar diumenge passat va ser un fracàs inapel·lable. Tant que Yolanda Díaz va batre el seu propi rècord i va amagar de dimitir com a líder de l’enèsim nou invent del qual s’havia autoproclamat responsable només tres mesos abans. El que sí que sembla clar, però, és que Yolanda Díaz no trencarà la tradició de més d’una dècada sense repetir sigles entre cicles electorals. Sumar ja és un cadàver polític —només tres mesos després de començar a caminar— i, si no es pot dir que la mateixa Díaz ho siga també, és perquè la lògica ens hauria dit que ho havia d’haver sigut ja fa molt de temps; per tant, no té massa sentit proclamar, a causa d’un fracàs, la defunció de la carrera política d’algú que s’ha caracteritzat per construir-la a còpia de fracassos.
Sumar, al remat, tenia un únic objectiu en aquestes eleccions: matar Podemos. I Podemos, però, ha quedat fregant els peus de Sumar, amb dos eurodiputats, i amb tots els recursos que suposa el Parlament Europeu, cosa que permetrà que Canal Red puga comprar un altre plató i que la taverna Garibaldi puga obrir una franquícia a Vallecas. De fet, Podemos ha superat Sumar a Catalunya, una bona humiliació per als Comuns, enmig d’aquesta eterna pluja de navalles per l’esquena que es diu esquerra espanyola. Vicent Marzà partia des d’un lloc d’eixida: aquest tercer lloc de la llista de Sumar, que, en teoria, no havia de patir, però que ha acabat per eixir justet. La paradoxa més contundent d’aquesta pugna dins de l’esquerra alternativa espanyola, finalment, és que Ara Repúbliques, l’aliança electoral entre ERC, Bildu i BNG, una aliança instrumental obligada per la circumscripció espanyola única, va superar en vots Sumar i, doncs, es va proclamar com la primera força d’esquerres a l’estat espanyol. Poca broma.
No en són pocs, tanmateix, aquells que afirmen que aquesta llista era l’espai natural de Compromís. De fet, entre eixos mateixos pocs o molts que no negarien aquesta afirmació es troben molts noms de la direcció de Compromís, que, si hem d’atendre estrictament a les declaracions públiques, només tenien un element que decantava la balança cap a la llista de Sumar: el lloc d’eixida en la llista. No és poca cosa, si parlem de política, òbviament, però el problema és que, si parlem de política també, aquestes coses cal dissimular-les una miqueta. El discurs de Compromís era tal, que, de vegades, semblava que si Alvise els haguera oferit el número tres i, vist que també era lloc d’eixida, no els hauria suposat massa problema tampoc. Fet i fet, per què no haver acceptat hipotètic —què sé jo— un número 17 de la llista del PSOE, que encara era un lloc d’eixida més sòlid que el 3 de Sumar? Algú m’explica quina diferència hi ha entre Sumar i el PSOE?
El problema d’arrel, tanmateix, és que, en política, com en tots els àmbits de la vida —tot i que, afortunadament, en política, menys—, els actes tenen conseqüències i les decisions no són innòcues. Compromís no va aconseguir una acta d’eurodiputat en 2019, però sí que va aconseguir 193.506 vots al País Valencià, que representaven un 8,43% dels vots vàlids. És a dir, Compromís, fa cinc anys, va traure més vots en solitari que no ara amb Sumar. Hi haurà qui dirà que llavors les eleccions europees coincidien amb les eleccions municipals i que, per tant, no són comparables. D’acord, llavors tornem al començament i comparem-los amb els vots de 2014, que n’eren 139.863, una xifra que, si bé és una miqueta menor que la d’ara, com que llavors la participació va ser també una miqueta més baixa, continua suposant un suport sobre vots vàlids més alt: un 8,12%. I això —insistim—, en solitari. No hi ha draps calents que puguen esmortir, en aquest sentit, la caiguda de Compromís, que és espectacular.
Més dades: fa menys d’un any, en les eleccions estatals, l’aliança de Compromís i Sumar va arreplegar un total 402.813 vots que representaven un 15,35% del total de vàlids. Unes xifres que semblen d’una altra galàxia, comparades amb les actuals, però que ja suposava un retrocés respecte de només un parell de mesos abans, quan Compromís en solitari ja havia arreplegat una xifra semblant. Si hi sumem els vots que Podemos ha tret en aquestes eleccions europees, la pèrdua continua sent molt significativa. I és que aquest fet no pot agafar desprevingut ningú que seguisca una miqueta la política estatal i valenciana, ja que, entre l’original —PSOE— i la còpia —Sumar—, l’elector sol estimar-se més l’original.
Compromís, això sí, tindrà un eurodiputat durant cinc anys. Ja ho va dir el filòsof: futbol és futbol i un resultat d’u a zero val els mateixos punts que un cinc a zero. Gat blanc o gat negre, allò que importa és que cace ratolins, que va dir Deng Xiaoping i que Felipe González repetia com un lloro. Se’ns diu, així mateix, que Compromís pateix un vot dual que llastaria molt les seues expectatives en els processos electorals d’àmbit superior al valencià i que, per això, les aliances amb les esquerres estatals són inevitables i necessàries. Segons l’entusiasme de cadascú, ja es podria afegir que virtuoses. No se’ns diu, però, és que a cada bugada amb l’esquerra espanyola hem perdut un cabàs de llençols. Però sobretot no es diu que assumir el vot dual és el contrari que combatre’l. I és que, amb els pactes amb l’esquerra espanyola, no tenim vot dual, sinó que el que ens trobem és que estem expulsant vot.
El vot dual —diu la teoria— és d’anada i tornada: comparteixes electorat amb altres forces i hi ha una part dels teus suports que et trien a tu o trien l’altra formació segons el procés de què es tracte. Això li ha passat al BNG, per exemple, que ha aconseguit un gran resultat en aquestes eleccions europees, però que, tot i això, es troba molt lluny del més gran resultat que va assolir en les eleccions nacionals gallegues de fa un parell de mesos. No és el cas de Compromís: en aquestes eleccions europees —i en les espanyoles de l’any passat— no va patir el vot dual, ja que s’havia integrat en una llista electoral espanyola. Si ens diuen que el vot dual és un problema, pitjor és encara expulsar electors. I, en aquest sentit, les xifres són esgarrifoses. Si entenem que al País Valencià no hi ha ni un sol elector que votaria Sumar abans que Compromís, la coalició valencianista ha expulsat la meitat dels suports relatius que tenia ara fa un any en les eleccions nacionals valencianes. En nombres absoluts, dos terços. Si ens atenim a la lògica i entenem que aquest pot és compartit, ja podeu fer números, que Felix Baumgartner vos saluda des de l’espai exterior. De victòria en victòria fins a la derrota final.
