El 28 de maig del 2023 la dreta va recuperar la Generalitat, – recordem com al 2015 l’havia perdut, doncs- després de vuit anys de Botànic. Amb els vots seus i els dels ultres gaudí de la majoria necessària. Ha passat poc més d’un any i alguns debats estan encetant-se. Per primera vegada en la història contemporània, del 2015 fins el 2023, l’opció majoritària del valencianisme polític formà part del govern del país, i ho feu, juntament amb altra opció que aportava molta experiència de govern en molts àmbits. Ara hi ha debat, al voltant de tot això, benvingut siga ,això sí, sense apriorismes i raonant.
Una de els patologies de les esquerres ha estat el dogma, pensar en els objectius sense considerar el moment i les condicions. També, però, altra patologia ha estat deixar-se portar per les circumstàncies, i no tindre objectius o oblidar-los. Mantindre,doncs, un equilibri entre el present i la perspectiva de futur no és gens fàcil. Vuit anys de gestió de govern, en una societat com la nostra tan contradictòria i poc habituada a ser subjecte actiu, comporta mesura a l’hora de valorar o no somniar, com en alguns casos es vol fer. Es tracta de considerar allò en què s’ha encertat i en el seu cas, reconèixer errors. Altra cosa ben diferent és llançar una valoració global, atribuint els errors a una deliberada voluntat de renunciar als principis.
Als darrers temps, han aparegut aportacions sobre la trajectòria del valencianisme fusterià, doncs, tenim a l’abast materials útils. Ferran Argilés assenyalava com el nacionalisme polític valencià ha oscil·lat entre «el resistencialisme i sovint la confusió ideològica, arrossegant resultats electorals discrets», i a rengló seguit, manté que els valencians han acceptat el discurs de realitat regional, el qual ha sabut adaptar-se a les transformacions de la societat valenciana i afegeix: «aquest èxit tan poderós de la identitat regional ha barrat el pas a una narrativa alternativa de la identitat valenciana, percebuda com a estranya i/o innecessària» ( La identitat valenciana en l’ època contemporània, del llibre Nació, identitat, pensar el País Valencià). Un altre historiador, Ricard Chulià, per la seua banda, apunta com «hem estat nacionalitzats per l’estat espanyol i complim la funció per la qual ens han programat. I aquest projecte polític, com qualsevol altre, es pot vèncer socialment i políticament» (País Valencià, eixida d’emergència). Natxo Escandell, conclou com «el valencianisme ha tractat de construir una idea de valencianitat que no fos purament dependent de cap centre i on fos possible un reconeixement de la cultura pròpia. Però això no ha estat possible. La majoria de valencians i valencianes no ho han estimat desitjable» (Ni fet ni desfet). Antoni Rubio, en Valencianisme líquid, critica la experiència del Botànic, puix, a parer seu, no s’ha aprofitat la situació per introduir objectius anant més enllà del marc jurídic, seguint en la línia crítica, diu que no s’ha volgut saber-ne res dels Països Catalans, i no ha apostat per recuperar aquest concepte puix a parer seu «els Països Catalans tenen sentit perquè allò que desitgen existeix, la nació catalana».
Doncs, hi matèria de lectura, reflexió i debat. Cal, però, constatar igualment la complexa realitat, que és molt més nombrosa en ciutadania, que aquella altra, que s’ajunta el 9 d’Octubre o el 25 d’abril a la Plaça de Bous, o es manifesta als carrers, darrera la pancarta d’Acció Cultural. Igualment, no està de més recordar, com la gestió de govern necessita del suport traduït en vots que donen majories. Tanmateix, els governants a l’hora d’actuar deuen ajustar-se a lleis, havent de decidir dels fons públics sense incórrer en responsabilitats penals, ja que fins ara això a casa nostra això ha estat patrimoni de la dreta, i sols deu ser d’ella.
Alguna lectura de les que he esmentat m’ha recordat altres moments, en el quals era objecte de debat el tema de quin deuria ser l’eix del valencianisme, era allà pel 1966; dos faccions,del emergent valencianisme fusterià, protagonitzarem una confrontació, una més. La crònica la podeu trobar en els relats històrics. Doncs, deixem-ho de moment en aquest punt. Fem debat .
