Federico Martínez Roda ens explicava fa uns dies en una tribuna de Levante-EMV, de títol Una intelectualidad sin pueblo, el cas d’un jove de Benifaraig i d’una jove de Sueca que havien suspés l’examen de certificació del nivell de C1 de valencià i que “en ambos casos el tribunal, para aclarar el suspenso les dijo verbalmente que no aprobaban ‘porque no usar [sic] el valenciano normativo’”. Supose que Martínez Roda es va estalviar transcriure el “hau!” corresponent, després de la frase que posa en boca del tribunal, com també es va estalviar la coma després de “suspenso”. Ara bé, li ho perdonem, perquè, a partir d’ací, el text ens deixa unes mostres molt rellevants de cavernícola prosa que trobe molt simptomàtiques i exemplaritzants de la deriva antivalenciana i de la voluntat de reviscolar la batalla per la llengua que estem vivint. És per això que vull analitzar-lo. Mans en farina.
Primer de tot: qui és Federico Martínez Roda? Tenint en compte que s’erigeix en aquest article en una mena de Joana d’Arc del “valenciano del pueblo” —i malgrat el xicotet detallet que el text no l’ha escrit en cap “valenciano”, ni del “pueblo” ni del “no pueblo”—, hauríem d’entendre que és algú molt preocupat per la salut de la nostra llengua i dedicat en cos i ànima a conrear-la. Doncs, en un gir inesperat dels esdeveniments, no és el cas. Martínez Roda és membre de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i, com marca la norma, és autor d’una bona quantitat de llibres i articles… en castellà. En “castellano del pueblo”? Vegem-ho.
Martínez Roda va nàixer a Requena en 1950, dada important per a tindre en compte, sobretot quan ens insta a imaginar coses absolutament inimaginables: “imaginemos que un hispanohablante, que afortunadamente no se ve sometido a examinarse de su propia lengua, tuviera que pasar un examen oficial y que el tribunal le diga que, aunque el español es su lengua materna, no pasa la prueba de su propio idioma por “no usar el castellano normativo”. Pues así están las cosas”. ¡Cosas veredes, amigo Sancho! Aquesta setmana Las Provincias titulava en portada que el conseller Primo de Rovira havia equilibrat el pes de “las lenguas” en l’educació, “tras siete cursos de laminación del castellano”. Mireu si havia anat lluny, la “laminación” del castellà, que Martínez Roda no es pot ni imaginar que Tomasín de Los Cojos s’haja d’examinar d’una assignatura de llengua castellana!
Tomasín, com a bon “hispanohablante”, ja va nàixer amb una cadira de la RAE com a bressol. I no li cal el nivell C1, perquè el nivell Ñ li corre per les venes. Martínez Roda no només desconeix el marc europeu de certificació de coneixements lingüístics, sinó que té poca imaginació. O massa, segons es mire. Perquè el que jo sí que no m’imagine és com es pot ser funcionari del Reino de España —que per a això val el puto C1 de catalán— sense tindre un nivell homologable de castellà. Jo, de fet, li ho barataria. Que l’administració a la qual s’oposita funcione en valencià i les oposicions es facen en valencià. I després, ja, si no volen, que no facen l’examen de castellà. Però això sí que és inimaginable, perquè, a Espanya, a l’España acechada por los nacionalismos fragmentarios, que —oh, sorpresa!— és la matèria que preocupa i ocupa el vessant acadèmic de Martínez Roda, la llengua castellana, la lengua española, és tan natural o més que l’oxigen que respirem, ja que aquest, de fet, cada vegada ho és menys.
És per això que a Martínez Roda alerta davant d’uns intel·lectuals que han signat un manifest, uns escriptors que “no tienen el corazón aquí” i, per tant, “el sentir mayoritario del pueblo valenciano, conduce a no considerarlos como “intelectuales valencianos”. Uns intel·lectuals que es fan passar per valencians —i mireu si dissimulen, que quasi tots han nascut i viuen al País Valencià, malgrat que, miracles de la ciència, el cor va a banda del cos—, però que ens volen enganyar: no ho són. Què són? Una pista: “muchos de sus escritos no se aprecia que son valencianos, pues prefieren utilizar los giros y expresiones habituales al norte del riu Sénia”. Salta la sorpresa a Las Gaunas: els catalans ens volen furtar els escriptors!
Ara bé, com és possible que hi haja tants escriptors valencians escrivint i publicant en valencià, “en contra del sentir mayoritario del pueblo valenciano”? Molt simple: “habría que explicar cuantos [sic] de esos libros se han publicado con la pela de la subvención”. Martínez Roda, per contra, no n’ha publicat cap gràcies als diners públics. Tots sabem que la literatura en castellà no rep subvencions. Menys encara els llibres de Martínez Roda. I menys encara la Real Academia de la Historia, les universitats CEU Cardenal Herrera de València i San Pablo de Madrid o la Universidad Católica de Valencia, institucions a què pertany o ha pertangut el nostre autor. I que, si canviàrem un any dels pressupostos de l’Instituto Cervantes —no en parlem ja, de ministerios, consejerías i ayuntamientos—, per quaranta anys autonòmics de promoció del valencià a la Generalitat, el castellà no el parlarien només huitanta-nou mil milions de milions de persones al planeta Terra, sinó que s’escamparia més enllà de les portes de Tannhäuser. Si esteu llegint, amics meus, aquest article, i jo l’estic escrivint, és perquè cada setmana cobrem la nostra pagueta del 3% pujolista. Confesseu!
Fins ací, nihil novum sub sole. Els Martínez Roda d’aquest món fa mig segle que copien i enganxen la mateixa columna de cavernícola prosa i la publiquen a Las Provincias, entre altres. Sense cap subvenció pel mig. Per què, doncs, aquesta vegada és diferent? Per a mi, és diferent perquè aquesta vegada no m’he trobat amb el text calmant la meua addicció a la cavernícola prosa, de la qual em confesse consumidor ionqui, sinó que perquè l’ha compartida al seu mur de Facebook Pepe Todolí, membre de la direcció regional del PP i assessor de Vicente Mompó en la Diputació de València —perdó: Valencia—, i d’ací l’ha compartida el lingüista Abelard Saragossà al seu mur de la mateixa xarxa. Comparteixen Biblioteca de Filologia a l’Alfons el Magnànim, això ja ho sabíem. Comparteixen el text de Martínez Roda perquè en comparteixen les idees?
És curiós. El primer títol d’aquesta col·lecció és precisament un text d’Abelard Saragossà. El segon, també. El primer parla de les normes d’accentuació gràfica. El segon, també, però només del topònim de València. El primer explica que les regles d’accentuació gràfica de la normativa actual del valencià són “elitistes”, “essencialistes” i “noucentismes”, ja que Pompeu Fabra les va complicar innecessàriament per voler-se diferenciar “per ideologia” de les regles del castellà. Bé. Martínez Roda escriu un parell de paraules en valencià —per a donar-li una flaire de bon “valenciano del pueblo”— dins del seu text en castellà que porten accent gràfic: “anti-abelarsaragossá” [sic: no és broma] i “valenciá” [sic]. És curiós, com deia. Mireu si les normes d’accentuació gràfica són complicades i impossibles d’assimilar que un gran defensor del “valenciano del pueblo” com Martínez Roda comet faltes d’ortografia fins i tot a l’hora d’escriure el nom de la llengua que diu que defensa! La norma actual diu que l’accent gràfic és sempre obert en la vocal A. Propose que Abelard Saragossà publique un tercer volum en aquesta flamant i nounada Biblioteca de Filologia que simplifique aquesta norma concreta de l’accent gràfic en la vocal A, tan “elitista”, “essencialista” i “noucentista” que és impossible d’assimilar.
Adés explicava que no era capaç d’imaginar totes les coses inimaginables que ens demanava Martínez Roda que imaginàrem. Ara bé, la meua limitada imaginació sí que em permet imaginar que la sociolingüística és un factor determinant a l’hora d’analitzar l’ús social d’una llengua. Per què Martínez Roda no en parla? Per què no en parlen, Todolí i Saragossà? Per què la Biblioteca de Filologia no en parla? Per què ara es limiten a parlar del valencià i deixen de parlar en valencià?
El resultat d’aplicar l’esquema d’anàlisi de Martínez Roda suposaria que el valencià seria una llengua sense literatura, ja que els pocs escriptors que l’empren en la seua obra, en realitat, no ho són, de valencians. Ni tan sols tenen el cor ací! Conflictivitzar la normativa des de les institucions és la primera cortina de fum que llancen els lingüicides. Perquè l’únic “valenciano del pueblo” possible és el que només aprofita per a menjar-se una paella. I ja ni això, perquè les dades d’ús del valencià ens diuen que, curiosament, el “valenciano del pueblo” no ve substituït pel català noucentista, elitista i essencialista, sinó pel “castellano del pueblo” de Martínez Roda.
Torna a ser curiós, perquè, de fet, Martínez Roda l’encerta: “la lengua es un hecho social y no se puede dominar al margen de quienes la utilizan”. Efectivament. I, per això mateix, aquests Martínez Roda de la vida no ens han de dir ni tenen res a dir sobre el valencià ni la normativa del valencià: perquè no l’utilitzen. Ells, si foren sincers, s’haurien de barallar amb la RAE pel “castellano del pueblo”. O és que Enguera, en “castellano de la RAE”, no és Engra, en “castellano del pueblo”?
Pels seus fruits els coneixereu (Mateu 7:16-20). Pels fruits dels Martínez Roda d’aquest món de nostre senyor, coneixem ben bé que no només no tenen cap problema a atacar tots els valencianoescrivents i condemnar el valencià a ser una llengua àgrafa, perquè, de fet, és el seu objectiu. Pels fruits d’Abelard Saragossà, no és el cas. Ara bé, els fruits que Saragossà, de la mà de PP i Vox, dona últimament sembla que vulguen dir que ja li està bé que el valencià no s’escriga, si els valencianoescrivents no ho fem com ell vol que ho fem.
