La ciutat de València pertany a tothom. València és dels hòmens i de les dones. És dels adults, dels jóvens i de la gent gran. I dels xiquets, per descomptat. És dels rics i dels pobres. Certament, les dones, els menors i els pobres han comptat menys en la història urbana, cosa que també ocorre, amb matisos, actualment. Tanmateix, hi habiten 41.300 més dones que hòmens. I els pobres sempre són majoria. Caldria fer la ciutat més inclusiva, tot i que, en principi, ningú nega que és tant d’uns com d’uns altres.
València és de la gent d’esquerres i de la de dretes, tot i que n’hi ha un sector significatiu de dretans que consideren que només ells són els vers valencians i que la resta són o poc o mal valencians o fins i tot traïdors i renegats, “catalanistes”, que haurien d’anar-se’n per a recuperar una València imaginada pura. Espòiler: ni de conya ens expulsareu. València també és nostra. I, encara diria més, la millor València és la valencianista, la modernitzadora i la solidària.
València és dels heterosexuals i de les lesbianes, els gais, els bisexuals, els intersexuals i, per descomptat, els transsexuals i qualsevol altra orientació sexual legítima. Els únics que no haurien de tenir cabuda són els assetjadors, els violadors, els proxenetes i els pedòfils. Ni els qui volen negar l’orgull de la diversitat.
València és dels valencianoparlants i també dels parlants de castellà i d’unes altres llengües (cada vegada en són més). Perquè no s’excloga els qui parlem la llengua de la ciutat des del segle XIII, els qui no l’usen encara (és una llengua d’acollida a la qual invitem a tothom!) han de poder (i voler) entendre’ns quan paguem en un supermercat o ens adrecem a un policia. A tot arreu. El nostre dret a parlar en valencià no és individual. S’exerceix en societat. I és una falta de respecte cap a nosaltres (i hauria de ser il·legal) que el teu negoci no estiga si més no en les dues llengües oficials. Volem conviure-hi. I cadascú hem de posar de la nostra part per entendre’ns.
València és dels propietaris i dels llogaters amb el benentés que, tenint en compte que tothom té dret a un habitatge digne, els propietaris han de tenir límits i els llogaters drets. Així, cal regular millor la concentració de propietats immobles, els habitatges buits i el mercat de lloguer. Tothom tenim dret a la ciutat.
València és dels oriünds i dels migrants, tant dels nascuts o de procedència de fora del País Valencià com els de fora del Regne d’Espanya o de la Unió Europea. Certament, aquests darrers estan desproveïts de drets polítics i, normalment, gaudeixen de pitjors condicions de vida. Tenen dret a fer seua València, a aportar-hi i a gaudir-ne d’uns serveis dignes. I a ser respectats. Qualsevol que respecta té dret a ser respectat.
En les darreres dècades, València és dels empadronats i dels turistes que la volen gojar de manera no permanent i que, per culpa del PP, no paguen taxa turística i no contribueixen a les arques municipals. Cal regular millor el mercat turístic. València, a més, és dels empresaris de la restauració i de l’oci i dels ciutadans que la passegen. El dret a caminar per les voreres està per damunt de l’ocupació de taules per a fer caixa.
València és dels ciutadans, de les 840.792 persones empadronades el 2025, i també de tota la gent de la resta de l’Horta i municipis limítrofs, si fa no fa una població semblant que la que viu al cap i casal i que hi ve a estudiar, a treballar, a comprar o a relacionar-se. L’àrea metropolitana de València no té govern ni tan sols mecanismes de coordinació. Rita Barberà, per partidisme, es carregà el Consell Metropolità de l’Horta. I així continuem fins ara, malgrat que el creixement poblacional requereix polítiques i inversions importants, particularment en mobilitat i transport públic.
I, per descomptat, València és dels valentins i de la resta de valencians, de Vinaròs a Pilar de la Foradada. Ser capital també és una responsabilitat, la de ser acollidora a totes les maneres d’entendre la valencianitat i no només de la dels de la valenciania fanàtica. Supera-ho: hi ha gent que posa pimentó (o pebrera o bajoca) en la paella i són tan valencians (o més) que tu.
I, com que es publica aquest article la Nit del Foc, València és dels fallers i dels qui no ho són. Els fallers han de gaudir de la festa sabent que ells també tenen límits i que la gran majoria no ho són. Tot i que hi ha hagut un rècord de fallers i que hi ha comissions en què n’hi ha llista d’espera, abasten tan sols (en el supòsit que tots els fallers de València visquen en la ciutat) el 14,6% del total dels habitants. Més de quatre de cada cinc no són fallers, la qual cosa no significa que siguen antifallers necessàriament. Molts voldrien gaudir de la festa a un altre nivell sense ser expulsats de la ciutat.
Sé que una part important del col·lectiu faller és raonable, però una minoria no ho és. Creure que, com que són quatre dies (que en són més), tenen dret a fer el que els n’isca dels genitals no és acceptable. Com no ho és que algú tire un masclet a les tres de la matinada, per posar-ne un cas. Tampoc és admissible que les carpes s’instal·len el dia 4 de març i que, per tant, hi romanguen setze dies. És una provocació permesa per la irresponsable María José Català, qui, a més, ha sol·licitat que no circulen trens a l’estació del Nord abans de les mascletaes municipals, cosa que el desorientat ministre Óscar Puente ha concedit.
La festa també és de tothom, dels fallers principalment, per descomptat, però també de la resta de ciutadans i dels visitants. Menys elitisme de la Junta Central Fallera i més falles populars i, sobretot, més respecte.
València és, doncs, de tothom. És una ciutat plural, interconnectada en una àrea metropolitana diversa i en un país polifònic. Cap col·lectiu o grup té dret a considerar-la patrimoni particular ni impedir els drets de ningú. Estem farts dels milhòmens prepotents que fan com que la ciutat és només seua. Va sent hora que fem front als intolerants. No?
