«Quan creus que ja s’acaba, torna a començar», cantava Raimon en 1969. Quan creus que ja ho havies vist tot contra la llengua, tornen els mateixos amb les mateixes sense donar temps a oblidar les isetes anteriors. És el conte de mai no acabar. Perden l’oremus dient que «el valencià és la nostra més gran senya d’identitat», frase grandiloqüent que a tenor dels resultats té més d’epitafi que d’eslògan, però només propicien el bilingüisme allà on el valencià és encara primera llengua. És el bilingüisme model balancí, que bascula cap amunt en castellà i cap avall en valencià. Potser el millor resum l’ofereix el conseller d’Educació José Antonio Rovira —nom de falangista i voluntat de carranc (només sap retrocedir)— quan anuncia amb bombo i platerets la supressió de l’ensenyament en valencià a les zones castellanoparlants a partir del curs 2024/25. El valencià retrocedeix i no precisament per agarrar impuls. La llei de la selva aplicada a les llengües: la més forta es menja la més feble.
I com que els de PP-Vox confonen l’avanç amb el retrocés, dues tasses més: l’ajuntament de València li lleva l’accent al cap i casal, atorgant prioritat a la denominació en castellà; i l’ajuntament d’Alacant sol·licita incloure la ciutat entre les localitats de predomini lingüístic castellà, a fi que els escolars puguen demanar l’exempció del valencià. A què ve, doncs, tanta celèmia dient que defensen el valencià? «Dis-me de què presumeixes i et diré del que manques», diu el refrany. I així anem. El valencià en quart minvant i el castellà en quart creixent. Una llengua que vol ser-ho de tots els valencians, i no només d’uns quants, ha d’assolir una naturalitat que se li nega quan es contempla el bilingüisme com un dret a parlar castellà i ignorar el valencià. El Consell té el manament estatutari de garantir l’ús normal i oficial de les dues llengües. Així que, si us plau, que algú els diga que al País Valencià l’animal insígnia és la rata penada i no el carranc.
