El retorn de la dreta al govern de la ciutat de València ha sorprès i ens planteja prou qüestions. L’objectiu central de la gestió de la majoria d’esquerra que ens ha governat durant dos legislatures, malgrat els seus encerts, no ha rebut el suport necessari. I per què aquest retorn cap a la dreta que reivindica a Rita Barberà? Doncs caldrà pensar i parlar-ne. Com a veí del Cap i casal, que he seguit la política municipal, i en algun moment he estat protagonista en part d’ella, estic donant voltes al tema i voldria manifestar algunes consideracions. Resulta evident que s’ha apostat per intentar fer de València un exemple de ciutat alternativa, allò de València capital verda, tal vegada, aquest objectiu no ha estat assumit per la majoria de la ciutadania, o dit d’altra forma no ha estat entès en allò que afecta el dia a dia, al ritme de les reformes. I per això em pregunte: ha mancat més didàctica o han existit errors?
Les reformes de gran importància, els canvis de debò, sempre generen certa resistència, els hàbits tradicionals solen tindre una inèrcia conservadora, per això, cal que quant volem que tire endavant una allau de reformes, la qüestió dels ritmes d’aplicació de les «novetats» juga un paper important, i sobretot, que els errors d’aplicació es rectifiquen aviat. El cas és que el govern municipal, dirigit pel batlle Joan Ribó, ha fet una aposta avançada, que com a proposta estratègica se situa dins els esquemes de les ciutats europees modernes, fins i tot, en ciutats que estan regides per unes dretes diferents de les nostres. La dreta valenciana, però, no ha fet una oposició clara, ha esperat que algunes contradiccions entre el govern municipal i la ciutadania anaren generant un distanciament, esperant, com hem comprovat, el rèdit electoral.
Alguns exemples venen al cas de tot el que intente plantejar, comentem-ho. El tema mobilitat (tràfic, aparcaments, transports) resulta clarificador. Així, penseu com el tancament de l’accés dels cotxes als nos residents de part de Ciutat Vella ha generat molts problemes, amb l’aplicació de multes que han generat protestes dels mateixos veïns, ja que el sistema de control ha funcionat malament; igualment tenim al cas dels carrils per bicicletes, i la irrupció dels patinets, perquè s’han produït errors, improvisació i confusió; també tindríem altres reformes urbanes, com són la de la plaça de la Reina i la de l’Ajuntament, amb unes polèmiques que eren previsibles, però que, no van estar precedides per una tasca prèvia de debat. I que dir del cas dels horts urbans a Benimaclet?
Altres elements a tindre presents més emocionals, com els canvis de noms de carrers, amb l’eliminació de noms coneguts vinculats a la dictadura, i la seua substitució per altres poc explicada i divulgada, cosa que en algun cas ha significat alguna correcció en via judicial; d’acord que calia normalitzar l’ús el valencià, cosa que s’ha interpretat com una imposició, trobe que ha mancat tacte i un procés gradual.
En resum, sabem que continua encara existint allò de «¡Viva las cadenas!», o siga de la submissió als valors conservadors, que hi ha sentiments arrelats, que la consciència pot evolucionar, per això, les reformes deuen ser introduïdes amb una tasca explicativa i de debat. Possiblement, amb aquesta derrota electoral resta prou per a comentar, espere que la lliçó ens siga útil.
