En 1986 jo acabava d’aterrar a València a estudiar el segon cicle de Filologia. Vam llogar un pis al carrer Ciutat de Mula, paral·lel a l’avinguda Blasco Ibáñez i relativament a prop de la meua facultat. La ciutat se’m presentava com un interrogant polièdric i també una gran promesa làctia: vaig decidir submergir-m’hi. Foren anys magnífics. Vaig fer amistat amb quasi tots els meus professors de l’àrea de català (Jaume Pérez Montaner, Antoni Ferrando, Emili Casanova, Lluís Polanco… A Vicent Salvador, que em dirigiria la tesi, ja el coneixia dels anys al Col·legi Universitari de Castelló), però m’intrigava un tipet anomenat Ángel López García que impartia l’assignatura Metodologia de la Formalització Lingüística cada dijous a les 8 del matí en un castellà molt correcte, puntejat per frases voluntarioses en valencià quan era jo qui li feia preguntes. M’agradava molt la seua assignatura i les seues teories, però de vegades hi arribava mal dormit i lleganyós, quan no exhaust. La culpa la tenia Vicent Franch, un professor de la facultat de Dret a qui coneixia del meu poble que m’havia convidat a una tertúlia política. La feien els dimecres a la nit a l’Hotel Inglés, al carrer del Marqués de Dos Aigües. Hi coincidia amb alguns dels meus professors, com Ferrando o Polanco. Aquest darrer igual seia amb nosaltres a l’hotel que ens portava a la matinada a contemplar els travestis de l’avinguda de l’Oest: educació intel·lectual, emocional, moral i eròtica tot alhora.
Aquella tertúlia em fascinava. Eren els anys en què estava candent la batalla entre catalanistes i anticatalanistes, dos móns infranquejables separats per una mateixa llengua (que escrivien de manera diferent, o més ben dit uns escrivien sempre i bé i els altres poc i malament). Immers en la polèmica de manera inevitable, em vaig sorprendre de trobar coincidint amicalment a les butaques de l’Inglés tipus que a la llum del dia s’hagueren lapidat sense descans, i que se suposava que eren irreconciliables. Allí van acudir Joan Lerma i María Consuelo Reyna, Vicente González Lizondo i Eliseu Climent, catedràtics d’universitat fusterians i activistes de carrer antifusterians. El miracle és que tots hi exposaven les seues raons, l’auditori escoltava i el món no s’acabava. Era l’època en què Damià Mollà i Eduard Mira van guanyar el premi Octubre d’assaig amb De Impura Natione.
No sé si els col·loquis de l’Hotel Inglés van servir per a pacificar la societat valenciana, però almenys la van fer un poc menys violenta. Els de la meua edat o semblant participàvem en la tertúlia bàsicament com a oients, que és com s’aprén. Alguns dels qui hi vam passar després vam fer carrera, com se sol dir. Recorde per exemple Rafa Company, molts anys director del Muvim, o l’actual director general de Cultura, Miquel Nadal. Jo hi vaig portar el meu amic Joan Montañés Xipell, que amb els anys seria un dibuixant de tires còmiques de prestigi (actualment fa la seua vinyeta a l’edició castellonenca del diari El Mundo).
Per allí pul·lulaven també joveníssims activistes blaveros, com Lluís Bertomeu, que després seria un dels líders de les joventuts d’Unió Valenciana. No sé si alguna vegada hi va recalar Vicent Flor, que seguia una trajectòria semblant a la de Bertomeu. Si tota biografia està subjecta a canvis i rectificacions, les d’alguns amics nascuts a la ciutat de València a partir dels anys 70 resulten verdaderament sorprenents… I no vull parlar de Carles Recio, un altre conegut de l’època, perquè és un pallasso, i les pallassades em motiven més bé poc.
I ara he tingut la satisfacció que algunes de les persones de què parle en aquest article acaben de publicar els seus llibres. Vingueren d’on vingueren, han acabat convertint-se en gent lletrada i raonable, cosa que em provoca una gran satisfacció.
Lluís Bertomeu edita Una década valenciana en La Vanguardia, una recopilació de dos centenars d’articles que ha vingut escrivint per a l‘excel·lent secció valenciana del diari dels Godó. Lluís és un valencianista de cor que és escoltat per la dreta i per l’esquerra, cosa que en aquest país té molt de mèrit. Escriu Duran i Lleida al pròleg: “En Lluís és un moderat. En els temps que corren això equival a dir que és una persona valenta, perquè cal ser valent per ser moderat. Sempre, però ara més!”.
Vicent Flor, al seu torn, ja va per la seua segona novel·la, Terres bàrbares (Edicions 62). També és seu l’assaig Contra la llengua dels valencians (Afers) on abunda en l’inacabable conflicte lingüístic propiciat pels qui no estimen el nostre idioma comú (perquè no l’han mamat o perquè han mamat verins pitjors, és clar). Flor va passar de participar en els avalots anticatalanistes sent molt jove a fer una tesi doctoral sobre el tema, on es va demostrar perspicaç i oportú. Mai teoria i pràctica havien estat més en la balança!
Xipell, finalment, ha escrit una novel·la singularíssima, El viaje circular (ADN). A pesar de la seua edat i condició, encara segueix usant el castellà com a llengua literària, cosa que té mèrit. El viaje circular és l’odissea d’un geògraf francés, Jean-Claude Chigot, que busca el centre del món i acaba trobant-lo en terres castellonenques. El relat comença amb Chigot descobrint i menjant-se una taronja nàvel, plaer que el portarà a imaginar que si un fruit com aquell porta per nom melic (navel en anglés) això ja és una pista interessant per als seus propòsits.
Aquest llibre, que van presentar Ximo Puig i Miquel Iceta a París davant un selecte públic de diplomàtics, conté un poc del món delirant de Xipell i està escrit amb elegància i bon humor, que bona falta ens fa.
En l’actualitat, girant la vista enrere, no em sap greu haver arribat mal dormit –o haver faltat directament- a les classes d’Àngel López García. El motiu valia la pena: accedir a unes cerimònies irrepetibles on vaig fer coneixences variades i perdurables. I fins ací.
