Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
La justícia diu que hem de ser raonables.
Concretament el Tribunal Superior de la nostra jurisdicció autonòmica acaba de dictar cinc sentències a escoles denunciades –per algú– a causa d’un suposat excés de valencià a les aules respectives. De les cinc escoles, tres n’han eixit indemnes, o quasi, mentre que les altres dos –una de Benigànim i l’altra de Torís– s’han vist desqualificades: ses senyories els han anul·lat el projecte lingüístic de centre que, no cal dir, prèviament la Conselleria del ram els havia autoritzat.
Ses senyories, en un comunicat formal, exigeixen a les escoles una «proporció raonable» en l’ús de castellà i valencià, i diu que a les sàvies conclusions adoptades hi arriben «tenint en compte el context socioeducatiu i demolingüístic (llengua materna o majoritària dels alumnes, pares i docents, etc.)», sempre amb la millor voluntat i amb un objectiu claríssim: «amb la finalitat –diu que– de garantir que tot l’alumnat aconseguisca la competència en comunicació lingüística en totes dues llengües».
Ja és interessant que ses senyories vagen adoptant criteris de «context socioeducatiu i demolingüístic», però bé, són persones que tenen molts estudis i saben de tot. Un primer comentari a fer seria que, de moment, la «competència en comunicació lingüística» en valencià i en castellà es donava només en les –ara difuntes– línies en valencià. Ningú ha pogut aportar un sol cas d’alumne de línia en valencià incapaç de parlar en castellà. Al revés, d’alumnes de les línies en castellà que no sapieren parlar en valencià, tots els que vulgueu. Segons aquest criteri, no s’haurien d’haver pronunciat per la generalització de les línies en valencià?
I el cas és que, amb els percentatges del 25% i altres imposicions judicials, diu que ja enfilem seriosament l’objectiu que «tot l’alumnat aconseguisca la competència en comunicació lingüística» tant en l’una com en l’altra. Per tant, aplicades les lleis i les sentències que els senyors jutges ens administren, passa a ser inimaginable –il·legal?– que ningú acabe els estudis sense saber parlar valencià. I la part de més mèrit és que, fent-ho com diuen ells, arribarem als mateixos resultats que les línies en valencià, però, ni de bon tros, amb tantes hores d’ensenyament en valencià. Això es diu estalvi. I per què no? N’hi ha precedents: un tal Jesús de Galilea ja ho va aconseguir en un famós berenar de pans i peixos. Ara només cal esperar que el Nostre Senyor ens faça el miracle.
I ja que han començat, només cal que, amb l’encert admirable de sempre, ses senyories dictaminen quina hauria de ser d’ara en davant, més enllà de l’ensenyament, la «proporció raonable» de l’ús del valencià en la Justícia, per exemple, perquè de moment el valencià no hi arriba ni a l’1% i el castellà sobrepassa el 99, proporció que, amb la millor de les voluntats, difícilment podríem anomenar «raonable».
Per continuar, caldria que fixaren quantes emissores de ràdio i televisió públiques li correspondrien, en «proporció raonable», al valencià. Sense oblidar les quantitats de diners públics destinades a subvencionar mitjans de premsa en valencià i castellà, que foren en proporcions igualment raonables. I quina proporció d’etiquetatge dels productes comercials s’ha de fer, per llei, en valencià i castellà. Després podrien establir també una «proporció raonable» de pacients que s’hagen de deixar sense atenció mèdica si es neguen a parlar en valencià amb els metges, fins que siga proporcional a la dels que ja se’ls ha negat per parlar-hi en castellà.
Perquè si no es fa així, algun malpensat podrà sospitar que això d’anar exigint de repartir-se entre valencià i castellà només l’ensenyament, seria… Com ho diríem?: com un ric que va plorant perquè els pobres no li deixen tastar la sardina. Si hem de repartir-nos la sardina, també volem la nostra part de pernil. Això començaria a ser raonable.
