Segons les dades oficials, el 1976 va ser l’any amb més vagues obreres a tot l’Estat. Al País Valencià també va haver-hi de prou rellevants, contribuint al procés de trànsit de la dictadura a la democràcia. Per a nosaltres, els laboralistes va ser un any de prou feina. Quan es parla o escriu d’aquesta circumstància, la de les vagues obreres, se sol citar aquelles que més sonen, que corresponen a altres zones de l’Estat, puix hom acostuma a consultar els diaris estatals.
Doncs, en el nostre cas, va haver-hi prou mogudes, que vistes en perspectiva van estar motivades per la precarietat i les condicions i baixes retribucions dels treballadors i treballadores. En aquells moments, immediats a la mort del dictador, les opcions d’esquerra presents intentaven accelerar el ritme, per pressionar, buscar el trànsit a un canvi democràtic i, alhora la millora de la situació inadmissible i injusta.
Un sector important de la realitat econòmica valenciana era el de la construcció, on la precarietat era la regla general. Entre les grans vagues de la construcció a l’Horta, la primera va durar del 14 al 27 de gener del 1976, la segona del 12 de novembre del 1976 a l’1 de febrer del 1977. Es mobilitzaren milers de treballadors, amb rellevants assemblees a la Fonteta de Sant Lluís, fins i tot, amb manifestacions als carrers la ciutat de València. Així mateix, va haver-hi moltes vagues al país, en llocs de llarga tradició obrerista, com Alcoi, del calcer a la Vall del Vinalopó, a la Plana, i al Port de Sagunt, per esmentar alguns exemples, afectant a totes les branques productives.
De vegades, com van ser les de la construcció a l’Horta o al Vinalopó, es van generar formes assembleàries, possiblement per la presència de joves radicals, en gran part de grups escorats molt a l’esquerra, circumstància que solia generar una tensió en el si del moviment vaguista, en xocar amb els tradicionals líders vinculats al PCE, més proclius la negociació. La unitat d’acció, però, resultava necessària, com reflecteix el llibre de Juanjo de la Asunción, “Rapsodia en rojo”, en el qual inclou el diari que feia, com a actiu participant en les jornades de vaga. Doncs, com ja he dit, a l’Estat va ser l’any de les vagues amb prop de quatre milions d’obrers en vaga, alguns en aquesta línia assembleària, destacant-ne la de Vitòria, que va ser una referència, i que dissortadament es tancà amb cinc morts per tirs de la policia contra participants pacífics a l’eixida d’una assemblea.
Com he apuntat abans això va incrementar la nostra feina d’assistència al moviment obrer, tanmateix, els advocats teníem els nostres plantejaments, més escorats cap a un costat o altre, atés que, podríem dir, hi havia una certa polarització. Així, al llibre “Abogados contra la dictadura”, de Caudia Carrero, Irene Diaz, José G. Alen i Ruben Vela, se cita diferents tendències, en haver-hi una sèrie de despatxos, entre els quals el nostre, “en sintonia amb postulats assemblearis, consellistes o autònoms”.
Un cas especial va estar el dels acomiadaments dels vaguistes a Fassa-Renault de Valladolid, puix a instàncies d’aquests es va demanar la seua defensa a advocats de totes les sensibilitats, detall que marca una línia d’unitat en la diversitat. Aleshores, nosaltres, alguns assemblearis, compartirem les defenses amb Peces Barba, Felipe González, Hèctor Maravall, Leopoldo Torres, Juan Colino, entre altres. Han passat cinquanta anys, i uns i altres podem mirar enrere i considerar aquells moments, no oblidant unes lluites gràcies a les quals podem gaudir de llibertats i millores en drets.
