A vegades, un fet fortuït treu a la llum una sèrie de contradiccions que semblaven amagades en la vida rutinària de milers de persones. Aspectes del dia a dia que conviuen amb nosaltres i als quals no volem prestar atenció. Són com punxetes clavades a la punta dels dits que et fan ser conscient de la seua existència a cada moviment, però aprens a ignorar.
Però la veritat és que no les mires per no plorar, i per molt que ho intentes eixes feridetes mai les pots curar. Baix d’eixa punxeta molesta i insistent la pus s’escampa per l’organisme, infectant-te i debilitant-te, però ja t’has acostumat a sobreviure amb eixa ferideta en els dits i continues com si res.
Convius amb el dolor i amb el cor en dol. Amagant la teua llengua. Amagant les teues tradicions. Amagant allò que ets i el que vals, i et converteixes en un comediant que reflecteix allò que hauries de ser. I poses bona cara… i t’esforces a ser lleial i submís…
I un dia sembla que tots tampoc som res, que estem abocats a ser serfs per a interessos aliens i que no som més que festa, platges i caloret. Que som dispersos, reaccionaris i meninfots. Que no tenim cap consciència de res només que de sobreviure pegant cabotades al poder i suportant les mil i una vileses mentre servim alguna copa a un madrileny o a un danés.
Però un colp terrible i devastador, una tragèdia, ens sacseja i trenca l’encís. Una pedrada rebenta el mirall en més de 200 trossos i resulta que les imàtgens dels nostres companys, germanes, mares, iaios…, patint i morint, multiplicades per la gestió criminal imposada a eixes persones que semblaven no ser res ens converteixen, una altra vegada, en poble, en país i en una nació que camina per les voreres del temps.
Entre el fang, travessant les runes, imàtgens térboles que s’esvaeixen davant la devastació. Persones caminant sense rumb, mirada perduda, sense destí. Així camina el nostre poble ara fa ja tant de temps. I sempre la mateixa mirada, i sempre amb el mateix mal govern.
Caminem, intuïtivament la majoria, espentats per la ràbia acumulada d’anys d’opressió que es confirma amb aquesta forma demolidora que tenen de tractar-nos. Sense gens de respecte ni abans, ni durant ni després de la barrancada. Barrancada que treu a la superfície, i per tant mostra amb total desvergonyiment, el criminal règim del 78 que governa contra els valencians encapçalats per la corona i els seus partits colonials (PSOE-PP-Vox).
La veritat és que tenen un problema amb el poble valencià, un problema ben gros. Malgrat el dolor i l’ofensa encara hi som ací. I no hauríem d’estar ací, es preguntaran. Ja hauríem d’estar assimilats després de ser abandonats per una burgesia covarda i pirata. Després de ser constantment debilitades i reprimides les nostres arrels i essències més constitutives.
Però cada viatge que la vida ens colpeja fort, no són les banderes espanyoles les que s’agiten al vent furioses, són els quatre solcs rojos els que van davant dels tractors obrint camins d’esperança. I són les banderes valencianes, draps que el nostre poble sempre utilitza per a torcar-se les ferides i que davant les adversitats a cada u li representa una i a tots ens representen totes (TOTES), les que amb unitat, ràbia i coratge, expulsen els Borbons de Paiporta o s’enfronten amb els antiavalots davant les delegacions del poder colonial.
No és casual que Felip de Borbó s’haja vist amb la necessitat de tornar al País Valencià després de la pastada de fang. Però ha tornat de militar primer i després disfressat de civil per a la performance del canvi de relat i deixant sempre el missatge clar: aquesta terra em pertany per dret de conquesta i l’exèrcit està ací per a continuar socarrant ciutats si cal com ha fet durant tres-cents disset anys.
No és casual que el criminal de Mazón haja designat com a vicepresident un tinent general. De toreros a militars, d’espanyols a espanyols, d’assassins a assassins. És igual que el seu perfil no l’acredite com un expert en reconstruccions. És militar i abans de reconstruir cal assegurar l’ordre colonial.
Per tant, hem de deixar d’intuir i organitzar-nos. Hem de mirar-nos les mans i les ferides, mai cicatritzades, i seguir les petjades de tres de les grans fites que s’han aconseguit aquests dies i continuar amb la mobilització permanent.
I és que l’autoorganització espontània del poble valencià, la digna expulsió de la corona, el cap de govern espanyol i el cap colonial del poble de Paiporta i les mobilitzacions històriques i unitàries contra el règim del 78 han de ser elements reconstitutius de la nostra consciència nacional que han de passar a la història com el punt d’inflexió davant la colonització i el moment de l’autoconsciència de la necessitat d’alliberar-nos de l’opressió.
La consciència de ser una nació oprimida ens situa davant de la concepció social que allò genuïnament rellevant del nostre nacionalisme popular és el trencament real de la nostra servitud. Però sols podrem assolir eixa força amb el motor de les classes treballadores i d’altres sectors populars perquè la burgesia i l’oligarquia està venuda a les forces d’opressió i al capital mentre que la institucionalitat rau segrestada per l’aritmètica perversa del règim sobrevivint en els espais més propers al poble amb certa dignitat i prou dificultat.
I hem d’entendre que per aconseguir tan sols dibuixar aquest moment cabdal de la nostra història, l’esperit de l’alliberament nacional que hem d’enllestir és la pràctica de la transformació social dels més oprimits. Alliberament nacional i transformació social, per tant, són una mateixa cosa per al poble valencià, de la mateixa manera que colonialitat i oligarquia són un fet indestriable per a la monarquia espanyola.
El camí de la unitat ha de ser decidit. Unitat entre valencians i entre les forces populars. La unitat és un pas previ per a la lluita d’alliberament efectiva i per a efectuar-la hem de començar a enfortir les organitzacions nacionals i els projectes d’unitat popular rupturistes.
Hem de marcar col·lectivament quins són els objectius i per a què constituïm aquesta força social destinada a les batalles per la sobirania del nostre poble. Però aquesta qüestió no és, només, una qüestió teòrica és, sobretot, una qüestió pràctica i és sols des de la lluita i la constant fricció entre contradiccions que arribarem a la consolidació d’una germania nacional-popular amb eixos estratègics clars i definits.
És el moment de seguir en la lluita i d’avançar en les formes d’organització, engrandint les organitzacions populars i nacionals comarca a comarca, poble a poble, carrer a carrer.
És el moment d’enfortir els sindicats de classe i espentar-los cap a la lluita decidida, centre de treball a centre de treball, sector a sector, mobilitzant-se com formiguetes, escampant-se pels carrers.
És el moment de passar de la resistència històrica, moltes vegades sorda, a l’ofensiva i enfortir els moviments de base que lluiten en els conflictes transversals com l’habitatge, la defensa de la llengua, contra el feixisme i amb les dones tres voltes rebels. I sempre, SEMPRE, amb els col·lectius més oprimits i vulnerables.
És el moment d’assumir que va de bo i que ens va la vida i que l’única manera de tancar ferides, llevar punxetes, és que el poble valencià siga sobirà i valent.
