Ho tenia tot. Havia crescut feliç amb uns pares atents de la seua responsabilitat. Un xic alegre que va passar uns anys per escola. Massa tímid per entusiasmar les joves del barri. La seua germana es casarà jove.
«Era dimarts, per dinar l’esperaven ma mare i jo. Van tocar a la porta, era un veí sufocat, mon pare havia tingut un accident, estava a la Casa de Socors. Els amos van enviar un ram de flors amb un sobre de diners. Malparits!»
Tota la vida treballant de comptable en una taulellera del poble. Només una baixa, un mal de panxa que va curar enllitat. I, sobretot, odiava quan els nebots venien cridant, mentre els germans pidolaven a sa mare.
«Sabia que un dia arribaria, mai vols que arribi. És insuportable, al pit et punxen, buidant-te. No és veritat que el temps cura, collons! Està per tot arreu.»
Va ingressar a l’hospital. Van fer-li proves i anàlisi amb un diagnòstic indesxifrable. Sempre responia Va bé. Al matí l’acompanyava la germana. Un germà que va estar unes hores va dir que no sabia què fer amb ell.
«Va bé. Esta setmana em jubile. A fer la mà, ja està bé tant de sofrir i treballar, Òstia!»
Aparcat a la residència Oasi, tot va bé.
