Mentre vostè està llegint per ventura aquest article, dos forasters de Madrid se les apanyen per amortallar el mort que ha esdevingut Mazón i deixar-ho tot lligat i ben lligat. Vol el madrileny d’Ourense, anomenat Feijóo (fesol en bon valencià), negociar amb el madrileny de Bilbao-Amurrio Abascal el nom del successor a presidir la Generalitat per evitar les eleccions i continuar, en fi, xuplant del pot com si no hagués passat res. En la seua comèdia de mig comiat el president en funcions no va dedicar ni una sola paraula amable i creïble a les víctimes de la dana però va gastar molta saliva per esquivar tota responsabilitat, com ha fet sempre. No hi ha dubte que el seu discurs passarà a la història universal del cinisme i la infàmia. Fins en l’apel·lació a la majoria que ha sostingut fins ara el seu cadàver enmig del terrible temporal que ha assotat els valencians. El cas és que els taurons feia temps que ensumaven sang i es preparaven per a un naufragi que han entonat i forçat centenars de milers de veus del poble pels carrers. Que la paradeta no se’ls n’anés en orris, que la guerra a mort al valencià i la seua cultura (ells en diuen catalanisme i separatisme, però ja sabem què volen dir) no defallís gràcies a la santa aliança de les dretes extremades, que l’assolament del territori i els negocis d’una reconstrucció sota sospita continués amb el vent de popa de la impunitat! Aquest era el moll de l’oprobiosa intervenció amb què un falsament compungit expresident llançava i no llançava la tovallola però s’assegurava, això sí, aforament i poltrona. I l’últim avís perquè els dos forasters de Madrid, Feijóo i Abascal, o Abascal i Feijóo, tanto monta monta tanto, es posassen a la feina de dissenyar el futur immediat del País Valencià.
Com en el sainet d’Eduard Escalante Tres forasters de Madrid (1876), la majoria dels valencians continuem enlluernats pels fastos que s’escampen des de la Villa y Corte i acceptem de bona gana que uns madrilenys s’instal·len a casa nostra pensant-nos prosperar amb les bones influències i favors que aconseguirem de gent tan distingida. Però resulta que sota l’aparent distinció s’amaguen uns morts de gana que només venen a casar la filla amb un altre fals ric autòcton, La Pomera. La coentor, un desarrelament que exigeix el ridícul canvi d’idioma, es paga amb la desaparició dels estalvis, perquè la família de Madrid desplega molta pompa però no té un duro i a València viuen com uns senyors que van als bous, mengen cada dia xulles i xocolata i peixen la cotorra (còmic símbol de la vèrbola vàcua que es gasten aquests madrilenys) amb dolços i bescuits mentre paga la mà generosa de Jesinto renegant sempre fluixet. El final moralitzador d’Escalante enllaça la mort accidental de la cotorra amb el retorn de Carmelet a la nòvia valenciana de sempre, Sunsion, ja alliberat del miratge, més poètic que tangible, per Corina, la filla madrilenya, al seu torn enganyada pel falsari La Pomera. La lliçó que el sainet oferia entre rialles era fàcil d’endevinar perquè el públic identificava sense esforç la maldat de la submissió i el desarrelament en el comportament de molts conveïns víctimes de la coentor. “Val més una valenciana / que cinquanta madrilenyes!”, s’exclama Sunion en un rampell d’orgull patri després que ha recuperat el nòvio de les urpes de l’alienació. Segurament l’obreta d’Escalante, tan popular a la València de finals del XIX, a penes podria ser compresa avui dia, malgrat que a la vista de les maniobres que es preparen des de Madrid per rellevar Mazón la submissió dels valencians continua tan viva com sempre, miratges autonòmics a banda. L’absència d’una política valenciana és avui tan clamorosa i significativa com aleshores i una vegada més –si la pressió popular no hi posa remei– serà des de la llunyania central que es lligaran les aliances per mantenir el poder al feu valencià. Cornuts i pagar el beure, una vegada més. Com si la dana no ho hagués canviat tot de dalt a baix, ens privaran de la via democràtica de decidir amb el vot els governants. Com si la fatídica gestió de la tragèdia no s’hagués emportat amb l’aigua i el fang el crèdit d’uns polítics –del PP i de Vox– que s’han demostrat interessadament inútils enemics del poble. Com si fos possible la reconstrucció del país amb els mateixos gossos i collars i no s’haguessen de sotmetre al veredicte imprescindible de les urnes. Com si fos possible ofegar el clam de la ciutadania a base de les intrigues palatines de sempre. No l’hem fet caure perquè ens n’imposen un altre que pixe pel mateix camal!
Però Madrid no és un lloc sinó una mentalitat, un pes, un entramat metropolità per al control colonial de les províncies. Per això no importa gaire que el madrileny Abascal haja delegat en els virreis madrilenys de Barcelona Ignacio Garriga i Montserrat Lluis (sense accent, per favor) les negociacions amb els de Feijóo, que encapçala la mà dreta de Mazón Juanfran Pérez Llorca, un altre madrileny de Finestrat. I el País Valencià empobrit que paga com un ric estendrà generosament la mà per sufragar una volta més els àpats i les festes d’uns forasters de Madrid perquè tot siga dat i beneït a esquenes de la seua realitat i els seus interessos.
