Un dia vaig anar a Roma amb unes sabates de taló d’agulla. A Roma és molt difícil caminar amb sabates de taló d’agulla. Algunes romanes es passegen entre llambordes amb una destresa admirable, abillades i pentinades amb elegància, amb la punta lluent de les sabates que es deixa entreveure cada vegada que alcen lleugerament el peu per fer una passa menuda i delicada i evitar l’escletxa entre llamborda i llamborda. Però per a això cal ser romana de mena.
El dia que aní a Roma amb unes sabates de punta i taló vaig aconseguir travessar la via Nomentana des del barri de Monte Sacro fins a uns metres abans d’arribar a la columna de Trajà. Caminava en silenci, sense queixa, maldant per no bramar —les ferides ja començaven a coure en els dits— maldant per no fer malbé la calma i grandesa de la passejada. L’única responsable del patiment era jo. Havia renunciat a posar-me les botes d’hivern perquè feia un dia càlid i se m’escalfarien els peus, i els peus bullint em fan nosa, però ara enyorava aquelles botes de cordons i sola grossa, fortes i resistents, capaces de passar per sobre de les llambordes sense notar les seues irregularitats, ni els desnivells, ni les escletxes, com si patinaren sobre elles.
Adore les ciutats amb llambordes i Roma n’està plena. A València han acabat amb totes elles. A València han arrasat amb quasi tot. Els italians, en canvi, senten i mostren estima i respecte per tot allò que els dona sentit com a poble i està dempeus des de fa segles, en definitiva, pel seu patrimoni en el sentit més ampli.
Caminar sobre llambordes és bonic perquè et torna conscient del pas del temps. Caminar de nit a Roma, vora el Tíber, estremint-te per la humitat que brolla del riu, trobant amb la mirada els pins ací i allà, sense ningú més a les voreres que alguns romans que van i venen, ensopegant amb restes romanes a tort i dret, escoltant el soroll d’erra tremolosa «rrrrrrrrrrr» que fan els neumàtics sobre les llambordes… És una manera senzilla de sentir Roma en la intimitat. Les ciutats demanen caminar, caminar i caminar. Però per a caminar calen bones sabates.
Aquell matí, quan ja havíem deixat la via Nomentana i entràvem al cor empedrat de la ciutat, vaig tenir la sort de trobar una botiga on venien roba i sabates. Feia estona que hi pensava. «Si veig unes sabatilles, s’ha acabat el suplici», em deia en un monòleg interior que fluctuava entre el goig del sol, la ciutat i el dolor. I en vaig trobar unes, eren les darreres i eren del meu número! Pensat i fet, vaig posar els peus en aquelles sabatilles planes, blanques i toves i vaig guardar les sabates negres, esveltes i delicades a la bossa. Ara la bossa pesaria una mica més, però tant se me’n feia mentre els peus em deixaren navegar entre llambordes.
Vam continuar caminant i aleshores, amb uns sabates boniques però inútils a la bossa, i unes sabatilles lluentes i còmodes als peus, em va venir al pensament aquell text breu i bellíssim «Les sabates trencades» recollit en Les petites virtuts. En ell Natalia Ginzburg parla de Roma i d’uns sabates trencades a mena de record, com una divagació, un no-res, però en la realitat ens regala un petit assaig corprenedor, un retrat d’època, una reflexió, aparentment senzilla però profunda, una lliçó de vida:
«Tinc les sabates trencades i l’amiga amb la qual visc en aquest moment també té les sabates trencades. Com que passem molt de temps juntes, parlem sovint de les sabates […] Vinc d’una família on tothom té sabates sòlides i en bon estat. La meva mare, fins i tot, va haver d’encarregar un armariet per guardar-hi les sabates, de tants parells que en tenia. Quan els vaig a veure, criden d’indignació i de dolor en veure les meves sabates. Però jo sé que també es pot viure amb les sabates trencades. Durant el període alemany jo era sola aquí a Roma, i només tenia un parell de sabates. Si les hagués portat al sabater, hauria hagut d’estar-me dos o tres dies al llit i allò m’era impossible. Així que les vaig seguir portant, i sentia el fred del paviment a les plantes dels peus. És per aquest motiu que ara sempre tinc les sabates trencades, perquè em recorden aquelles i, d’altra banda, tampoc em semblen tan trencades com les d’aleshores, i si tinc diners prefereixo gastar-me’ls en una altra cosa, perquè ja no considero les sabates quelcom essencial. La meva vida anterior, envoltada sempre d’un afecte tendre i atent, m’havia malacostumant, però aquell any que vaig passar a Roma vaig estar-me sola per primera vegada, i per aquest motiu m’estimo Roma, malgrat que estigui per a mi plena d’història, plena de records angoixosos i de poques hores dolces. […] Els meus fills viuen amb la meva mare i fins ara no tenen sabates trencades. Però com seran quan siguin homes? Quin camí triaran per als seues passos? Optaran per excloure dels seus desitjos tot allò que és agradable però innecessari, o afirmaran que tot és necessari i que l’home té dret a tenir sabates sòlides i en bon estat als peus? […] Tornaré a ser greu i maternal, quan sempre em passa quan soc amb ells, una persona diferent a la d’ara […] M’encarregaré que els meus fills sempre tinguin els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar amb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixits i calents quan s’és un nen».
Potser per a aprendre a viatjar és bo sofrir una mica en silenci si les coses es torcen per un moment, no tenir massa expectatives i aprofitar cada instant com un regal que no torna. I sobretot, dur bones sabates per a caminar.
