El diumenge 9 de juny votarem en unes eleccions al Parlament Europeu ben curioses, atès que els partits més representatius han optat per diluir els seus missatges sobre l’àmbit concret d’aquests comicis o, fins i tot, s’han dedicat a plantejar qüestions internes ben allunyades. El Partit Popular apel·la als seus cartells de propaganda a «La teua resposta», que, atesa la foto d’una manifestació hispanopatriòtica que exhibeix, intuïm ha de ser una contestació a la ja aprovada Llei d’Amnistia. Vox planteja que «Nos van a oír», com si a hores d’ara algú encara no hagués sentit la seua contínua i desagradable cridòria mediàtica que emmascara la seua pràctica absència de propostes en positiu per sortir de la crisi socioeconòmica en què ens trobem. El PSOE parla de «Més Europa», però sembla que aquesta expressió tan genèrica queda circumscrita al seu propòsit declarat de buscar per Teresa Ribera un acomodament en altes instàncies institucionals de la UE. Aquesta mateixa línia de treball, però amb més intensitat, és la que sembla seguir la coalició Sumar (perdonen, però no recorde quin és el seu lema), llançada des de l’inici a ser una simple agència de col·locació d’alguns polítics a l’atur provinents de partits que han aconseguit plaça en un dels previsibles seients de diputat dels quals gaudirà la simpàtica i innòcua amalgama gràcies al record de vot i la nostàlgia de dies de vi i roses.
Però pocs parlen del que està en joc ara, que és ni més ni menys que la possibilitat que s’imposen nous alineaments que facen saltar pels aires els consensos que van fer possible la creació d’Europa com a espai de llibertats, seguretats i comoditats. La idea de la unitat europea va sorgir després de la Segona Guerra Mundial com a antídot al feixisme, que va quedar relegat en totes les democràcies occidentals a un racó marginal de la política. Tot i això, Itàlia va obrir la porta en la dècada de 1990, de la mà de Berlusconi, a la normalització governamental dels nets polítics dels col·laboradors de les cambres de gas, començant així un procés que si bé fins avui encara ha tingut poc d’èxit a la veïna França gràcies al cordó sanitari democràtic imposat fa temps als Le Pen, ha anat en ascens i fa presagiar el pitjor, és a dir, la possibilitat molt real que Fratelli d’Italia i Reconquête puguen pilotar la conformació d’un nou grup parlamentari de dreta al Parlament Europeu que aglutine també els diputats abans integrats al Partit Popular Europeu, idea aquesta a la qual la mateixa presidenta de la Comissió Europea, senyora Von der Leyden, no sembla fer fàstic, i a la qual s’oposen algunes velles glòries del PPE com Jean-Claude Juncker. La Història ho redimensiona tot, però, francament, seria dur comprovar que aquella Democràcia Cristiana que va assolir compromisos d’alçada amb l’esquerra per establir l’espai europeu obert en què vivim, ara caiga en mans de la ultradreta lliberticida, víctima d’una abducció indesitjable.
Quin perill real hi ha en tot això? El feixisme de Meloni és exactament això, feixisme i, per tant, implica retrocés de la idea d’Europa com a espai superior i autònom respecte als estats. Suposa també exaltació de l’estat com a entitat que existeix per mostrar força i atemorir, siga tancant fronteres, siga expulsant indefensos o siga reprimint llibertats, però capaç de tancar els ulls davant de la pobresa pròpia i les desigualtats socials, hàbilment camuflades mitjançant coloristes exhibicions de banderes. Com a bona feixista, Meloni i els seus emuladors saben camuflar-se, esperar i, sobretot, estar en moviment continu perquè l’agitació i inquietud constants generen el mar rebolicat on poden sortir a pescar voluntats, avui amb un discurs i demà amb un altre, però sempre al servei d’aquest Estat-Leviatan al que adoren i que constitueix la seua raó de ser. No estem simplement davant d’un dilema esquerra-dreta. Assistim a una confrontació entre els qui, d’una manera o altra, veiem l’estat com a instrument per a la igualtat i la justícia social, i els que ho entenen com un mecanisme de poder i força que no dubta a beure’s la sang dels seus fills si així ho considera oportú.
La solució a aquest problema és molt complexa i no insultaré la seua intel·ligència dient-los que passa necessàriament per votar l’opció que, treballosament i sense mitjans, hem posat en peu per representar el valencianisme que estima la terra i vol una via directa a Europa per defensar-la i assegurar-la per a les generacions futures. Sí que els diré que el millor antídot contra els qui ens amenacen d’instaurar societats monolítiques i jerarquitzades és, precisament, abundar en la diversitat i la recerca de solucions diverses que convergisquen en allò que de debò ens hauria d’importar als demòcrates convençuts, és a dir, l’Estat del Benestar arrelat en les necessitats i característiques pròpies dels múltiples espais humans que, tots plegats, hem construït des de fa molt de temps la gran casa europea.
