Una de les coses bones de ser un ignorant, com jo, és que et permet disfrutar i meravellar-te amb cada petit plaer que et concedeix la vida. Dic ignorant i dic bé: soc el contrari exacte d’un especialista, sé un poc de cada cosa, és a dir, no sé de res. Però així vaig a gust fent el meu camí.
Dissabte passat, 22 de juny, vaig tindre ocasió de participar en una cerimònia privilegiada i antològica. Per a celebrar que feia cinquanta anys, el bon amic i gran dissenyador Cèsar Amiguet va convidar una trentena de persones a la casa que comparteix a Paterna amb la seua companya, la pintora Anna Roig. Allí tenen un hort recollit i antiestressant (amb nisprers, magraners i figueres) on va acudir el cantautor Rafa Xambó, acompanyat pel pianista Salva Vázquez, per oferir un recital totalment exclusiu, màgic i intimíssim.
Xambó ja ha anunciat que, als 69 anys, s’acomiada dels escenaris definitivament. Després del concert de dissabte en farà dos mes en agost, un al País Valencià i l’altre a Catalunya, i amb això haurà dit prou. També està a punt de cloure la seua trajectòria com a professor universitari, i ha tingut la satisfacció que el Departament de Sociologia –el seu- l’haja proposat per a Professor Honorari.
La vetlada a casa dels Amiguet-Roig va ser intensa i emotiva, quasi dues hores de música que se’ns van fer curtes. Xambó va començar amb cançons dels anys 70, incloent una pionera versió de Martí i Pol, un poeta que a Catalunya només havia musicat Ramon Muntaner, que era de la generació de Rafa. No sé si caldrà aclarir que sent pels temes de Muntaner (desaparegut en 2021) la mateixa devoció que he sentit sempre pels de Xambó, dos gegants en un moviment –la Nova Cançó- on l’altura mitjana era més que notable. Sovint torne a sentir El ball dels cent mil diumenges, Les 4 banderes, Ve de ponent o No convé que diguem el nom i em meravella la força que tenien aquelles composicions i com, a pesar d’això, Ramon Muntaner va haver d’abandonar la música i dedicar-se a la gestió, perquè el país, el mercat o qui dimonis siga no donaven per a tant de talent.
Els temes xambonians dels anys 70 a què feia referència estan recollits al disc (reeditat en 2015) Llibertat. Després de la promulgació de la Constitució, el d’Algemesí va estar més de vint anys sense tornar a la música, capficat en una cosa que la música no havia pogut donar-li: un sou fix mensual. Va tornar a la cançó, ja amb el nou mil·lenni, quan va descobrir, cantant a les nits als seus fills, que la mena d’alegria rutilant i ignífera que li proporcionava cantar era una droga insubstituïble.
A partir de l’any 2002 ha musicat molts altres poetes, com Maria Mercè Marçal, Àngels Gregori o especialment Txema Martínez Inglés, de qui va aprofitar les excel·lents versions que va fer dels sonets de Shakespeare. Dissabte va cantar algunes d’aquestes peces i també un títol emblemàtic del que per a mi sempre serà el seu millor disc, Dies oberts: Maria Gràcia.
El recital es va cloure amb l’únic tema que Xambó ha musicat del poeta Vicent Andrés Estellés, No puc dir el teu nom (de l’àlbum Últimes cançons). Estellés deu ser, ara mateix, el poeta més musicat d’Europa i no sé si del món, però la música de Xambó hi era digníssima i de gran nivell.
Per a oportuna memòria de l’acte, el director de cinema Vicent Monsonís el va enregistrar complet. Monso està ara ocupat en ultimar la seua pel·lícula La invasió dels bàrbars. Aquest film, que ha rodat enguany, és una història vigorosa sobre la presència nazi a la València de la postguerra i puc asegurar que deixarà ratlles fetes. L’any que ve, quan s’estrene, suposarà sense dubte un abans i un després en la història de la (modesta) cinematografia valenciana. Ja en parlarem.
Quan es va acabar el concert, vam tindre la sensació que era una època la que es tancava. S’apaga la veu d’un cantautor i ens quedarà un Profesor Honorari. Però als nostres cors, no cal dir-ho, conservarà també sempre un agraït lloc d’honor.
