Especialment els últims mesos, s’ha pogut observar (amb més claredat de la que es podia veure prèviament) la gran escissió de l’esquerra, potser també coincidint amb les eleccions vinents. Les darreres setmanes hem pogut presenciar diferents actes (com l’incident a les manifestacions del 14 d’abril a Madrid) que evidencien la falta d’unió en les files de l’esquerra.
Aquesta escissió representa un gran conflicte per a l’esquerra o, si tal volta el lector no és partidari d’aquest terme (del qual jo tampoc soc una fanàtica), de l’alternativa al neoliberalisme que cada vegada guanya més pes, no només a l’Estat espanyol, sinó també als nostres municipis. Aquesta dreta ha sabut deixar a un costat les seues diferències (si és que entre els uns i els altres en tenen algunes mínimament significatives) i ha apostat per una unió forta i amb capacitat d’obrir-se camí a la ideologia de la gent per tal de governar. De fet, la seua solidesa és tal que espanta l’amenaça de la seua arribada al poder, ja que aquesta unió tendeix a la radicalització cap a la dreta en lloc de la moderació pròpia del conservadorisme.
També cal destacar com, erròniament, es fan servir els termes «feixista» o «nazi» a partits i organitzacions neoliberals (que no per això menys perilloses) i a l’hora d’etiquetar els grups neonazis o postfeixistes que podem observar en la nostra realitat política, ens conformem nomenant-los simples «radicals». De la mateixa manera que s’obvia el significat històric i complet de termes com «feixista» o «nazi» (igual que el de «comunista», fet servir per la dreta com quelcom despectiu, propi del segle passat), també s’ha banalitzat la radicalitat, llevant-li gran part de la importància que realment té.
Aquesta banalització, a més, afavoreix la passivitat de l’esquerra davant de la imminent aparició de col·lectius neonazis o postfeixistes abans esmentats, obviant la gran necessitat d’implantar un «cordó de seguretat» o prendre alguna mesura contra aquestes ideologies, tal com s’ha fet a altres estats com ara Alemanya o França, malgrat que amb dubtosa eficàcia. De fet, inclús tenim un cas ben proper de les conseqüències que implica no aïllar ideologies feixistes ni dels carrers ni del panorama polític. Aquest és el del govern italià, amb l’obertament nostàlgica de Mussolini i presidenta del govern Giorgia Meloni.
Hauríem de reflexionar sobre quin ha de ser el paper de l’esquerra davant d’aquest ascens tant del neoliberalisme, al qual tampoc li hem de llevar gens d’importància, com dels diferents tipus de postfeixismes. Cal una unió, ja no política, perquè tampoc s’ha d’obviar la moralitat dubtosa, el populisme barat o l’insuficient progressisme representat per la burgesia que trobem tant a un «costat» com a l’altre de l’ideari polític esquerrà; sinó de lluita ideològica i de classe contra un enemic comú, el qual sí que sap unir-se contra nosaltres. Hem de construir la nostra pròpia alternativa, ara bé, sense caure en utopies, fet que resulta difícil d’imaginar gràcies a la falta de sentit crític ocasionada pel partidisme que observem a les files de les organitzacions polítiques (les quals també ens hauríem de replantejar si són la millor manera de representar el poble).
Hem d’aprendre a tolerar, en la mesura del possible, aquells amb els quals compartim enemic, en lloc de fer servir de manera ignorant termes desvirtuats del seu significat històric per tal d’unir-nos per lluitar i fer front contra la vertadera amenaça del triomf del neoliberalisme i dels postfeixismes, els quals davant la divisió de l’esquerra s’obrin camí dins de l’ambigüitat popular imperant. Hem de lluitar junts.
