Divendres passat, per a celebrar el dia del llibre i els Cent d’Estellés, l’Agrupació Borrianenca de Cultura va organitzar a Borriana, amb la col·laboració inestimable de l’Escola de Persones Adultes, la taula redona «Poetes populars del segle XX: Estellés, Martí i Pol i Margarit».
Per a l’ocasió vam portar a la capital de la Plana Baixa el gestor cultural i escriptor Àlex Susanna (Barcelona, 1957), que va intervindre en la taula juntament amb els professors Josep Palomero i Lluís Meseguer. Tots vam fer el nostre paper, però la intervenció d’Àlex va deixar entre tots els assistents l’aroma d’un discurs ben pastat i preparat, perfectament raonat i justament colpidor.
Va ser emocionant sentir aquestes paraules, precisament en un moment en què Susanna travessa una circumstància de salut especialment difícil. Així i tot, va fer l’esforç d’acudir a Borriana amb Núria, la seua parella. El vam hostatjar a l’Alqueria de Calatrava, un indret entre tarongers dòcil i amable, presidit per la torre que li dona nom, vestigi pur de la conquesta de Jaume I al segle XIII. Un oasi de pau i història on l’escriptor reposà condignament després de la batalla.
No havíem aparaulat ni l’ordre ni els arguments de les intervencions (jo n’era el moderador, però soc així de desastre). Per això les paraules d’Àlex Susanna van ressonar-hi més autèntiques i insubornables que mai. Era l’home que havia fet de professor a la Universitat Rovira i Virgili, que havia dirigit l’editorial Columna (on va descobrir aquest talent tel·lúric anomenat Toni Cucarella) i l’Institut Ramon Llull, amb tantes altres iniciatives magnífiques de la nostra cultura.
No va fer concessions. Va començar explicant que ell no creia en els «poetes populars», perquè la poesia –tot seguint Auden- havia de ser una cosa mormolada a l’oïda d’un poeta a un lector, i mai una cridòria des d’una tribuna. Així i tot, no es va estar de reconéixer el talent i el ressò dels tres versaires al·ludits, a qui va tindre el plaer de tractar personalment. En el cas de Joan Margarit, a més, en va ser amic personal i li va fer d’editor en l’etapa en què, probablement, va publicar els seus millors llibres.
Susanna (que després de Columna va passar a Viena, on va teixir complicitats proustianes) ha sigut un editor a l’antiga usança, d’aquells que consideren imprescindible avisar un autor quan s’esmarrava. I els nostres poetes «populars» van errar el tir moltes vegades.
En escriptors que han escrit tant («massa», diu Susanna) sabien perfectament que no tot el que eixia de la seua ploma era excel·lent. Són famosos els sacs on, segons la llegenda (com em va confessar un dia Pérez Muntaner), guardava els seus papers Vicent Andrés Estellés. Algú –no sabria dir ara qui- va explicar, però, que un sol vers superb salva un poeta, fins i tot el més matusser. I Estellés, Martí i Pol i Margarit van infantar no un sinó un grapat de versos magnífics, estrofes rutilants, poemes memorables. Per això han restat en la memòria i el cor dels seus lectors. I per això els vam voler commemorar.
Estellés, Martí i Pol, Margarit -com Neruda, com Alberti- es van vessar literalment en oceans de tinta. Si hagueren prescindit del setanta per cent del que van escriure, el que quedaria serien uns pocs llibres diamantins, suficients per passar a la història de la literatura universal. Però eren excessius, hiperbòlics, orgiàstics. I van fer el que van fer. I, així i tot, ara els celebrem amb un somriure d’agraïment des del fons de l’ànima.
Els bons poemes, deia Rilke, no s’escriuen amb el sentiment, sinó amb l’experiència. I Àlex Susanna ens ho va recordar en una soirée impagable, que va deixar en l’auditori (i no exagere) una empremta indeleble, inesborrable.
Quan en vam eixir, teníem molts la sensació d’haver assistit a una jornada màgica i auroral. És per tot això que estimem de manera tan bojament apassionada la poesia.
