I dic amiga per no dir una altra cosa. Per voler ser dialogant, cosa que amb determinats grups, col·lectius i altres pelatges, resulta quasi impossible.
Ve la cosa pel fet que, no tenint cap altra més alternativa a casa meua, sinó la de connectar amb l’emissora Radio Nacional de España si vull tenir música clàssica per les ones. I és així perquè, ja ho sabeu, no tenim la possibilitat d’oir la que funciona com Catalunya Ràdio.
I no és que només tinga aquesta opció, és que allò que em cabreja encara més resulta de la petita circumstància que la major part de retransmissions, connexions o simples audicions sempre tenen com a punt de referència o d’eixida Madrid.
Poc importa que al Palau de la Música de València, a l’auditori de Castelló o al de Múrcia o Sevilla si voleu, tinguen uns programes interessantíssims que també ens agradaria poder escoltar. O, com a mínim, tenir l’opció de triar-los en el dial. I això és impossible.
Però repetesc, ja que ho tinc més a mà, és que la quantitat d’informacions que donen van quasi indefectiblement lligades a Madrid.
Hauran pensat alguna vegada els directius d’aquesta emissora que si volen que ens sentim més espanyols, fins i tot en el seu interès, no el nostre, haurien de considerar que hi ha més territori que enllà de la M-30? I no qüestione ara en aquest article altres opcions polítiques sobre les quals sovint ací es diu alguna cosa. Però és la persistent insistència del centralisme a no voler acceptar que si volen, dic volen, ells, una Espanya més forta i poderosa, bé haurien de considerar els altres territoris com iguals.
No importa. Deixem-ho estar. És com tornar a pegar-li voltes al mateix bombo.
Però no vull. No em resigne a callar i prou. I crec que se’ls ha de fer saber que, tal com es deia fa temps, en som molts més dels que ells diuen i pensen.
Les nostres queixes tal vegada no serviran perquè modifiquen res. Possiblement no ho faran. Ja sabem el menyspreu considerable que tenen per tot allò que no és el centre. Però com a mínim sí que han de saber que, no solament ens queixem, sinó que hi tenim dret, com qualsevol poble colonitzat, a la nostra cultura. Ítem més: a la nostra existència política en la forma que vulguem.
I si un clam des del Principat encara els arriba, el que es fa des de la perifèria de la perifèria com és el País Valencià queda, sempre ha quedat, com la bufa del bou: tot aire.
Una opció seria, ai! que la ràdio d’À Punt tinguera alguna cosa més que un programa com El Musiquer. Cal més. Del que es tracta és de poder tenir unes relacions, també per ràdio, normalitzades entre els nostres pobles. I això, els polítics, d’un costat i un altre ho deuen solucionar. I no deixar qüestions profundes, sí, profundes, al marge.
La política també són aquestes problemàtiques.
