La situació derivada de la DANA i la seua gestió criminal obri un seguit d’interrogants que és convenient que analitzem amb atenció. Un d’ells tracta sobre la dimissió del criminal de Mazón i el seu govern vergonyós i de com l’organisme institucional, i el seu suport mediàtic i empresarial, es converteix en un mecanisme arbitrari que prova, segons li convé, d’imposar l’aspecte legal de la pervivència del triat a les eleccions (sistema electiu que no democràtic) del demostrat als carrers en les mobilitzacions.
Les mobilitzacions històriques enllestides pel poble valencià haurien estat suficients per a fer caure qualsevol govern que considerara que la seua legitimitat depenia de l’acceptació popular. Sabem, però, que això no és el substancial del procés democràtic espanyol i neoliberal, però a més també sabem que per al nou corrent polític dominant, la subordinació dels impulsos populars als interessos de les classes dominants han de ser absoluts. I, per tant, les decisions populars ja no són considerades com a vinculats si van en direcció contrària als interessos d’eixes mateixes classes dominants.
L’abandonament del conflicte obert contra el poder en assumir els seus mecanismes com els únics possibles, la falta d’una ètica independent a la del mercat, el sobredimensionament de la cultura castellanocèntrica i la destrucció generalitzada dels llaços comunitaris han generat una cascada d’agressions sense resposta (o molt minoritzada/institucionalitzada) que ha convertit els desitjos de l’estat, i la seua classe dirigent, en fets opressius permanents per a les classes pauperitzades i les nacions colonitzades.
La paràlisi institucional (local i internacional) davant de la dimissió de Mazón, o el genocidi de Gaza, o la llei de llibertat educativa o la situació del Sàhara Occidental o les protestes pel canvi climàtic o les presons per als refugiats o els desnonaments i la qüestió de l’habitatge…, i una multitud d’exemples que estan ben documentats pels mitjans de comunicació, és el resultat de la força de l’ofensiva dominant i, sobretot, dels límits de la contestació social. No és l’expressió d’un mal funcionament de les institucions, com ens volen fer creure des del progressisme, sinó que és el seu lògic desenvolupament davant d’un nou cicle social que podríem denominar d’emergències.
No hi ha ineptitud en les classes dirigents (no ja en els seus titelles polítics, subalterns i servils), el que tenim i patim és un pla concret i estructurat per a la dominació del capital sobre els interessos vitals dels éssers humans i un pla concret, històric i estructurat per part d’Espanya per a la destrucció del País Valencià.
Les propostes per a l’enfrontament que elaborem com a treballadores i com a valencianes, no solen superar els límits del pacte social vigent instaurat durant la concatenació de les derrotes estructurals patides tant en l’aspecte social, com en el nacional, com en el de gènere i, per tant, no afecten la legitimitat del poder a l’hora de reproduir la seua dominació.
La domesticació constant de la protesta és el resultat de tots aquests factors i l’acceptació quotidiana d’aquests límits imposats a l’enfrontament no obté com a resultat la seua multiplicació ofensiva (com afirmaven aquelles potencialitats mobilitzadores que ara són oficials) sinó la seua desactivació.
Protestem, degudament controlats, compartint espai amb el capitalisme en una mena d’harmonia distòpica en la qual abans o després et preguntes la raó fonamental d’aquestes mobilitzacions i de la seua utilitat. Però a més, si aquestes són tan importants com les actuals i representen el sentiment general d’una part molt considerable de la població, creix la perplexitat i l’estupor en observar com des del poder també són ignorades.
I de la perplexitat i l’estupor a la paràlisi; i d’ací a la desesperança; i des d’ací al no-res nihilista que imposa una nova cosmovisió de l’aïllament deixant com a una alternativa tangible la submissió a la violència. Cal no oblidar-ho, un poble sense esperança és un poble que deixa d’existir.
Ara som el fruit d’uns temps capgirats, d’individus atomitzats i pobles desarrelats, on un exèrcit de professionals de la protesta (realment són interlocutors del capital i l’estat), dispersen una concepció del combat social contra el sistema aquest depredador, i la seua manada terrorista, sense cap enfrontament substancial i amb un acatament totalitari del sistema dominant.
I aquests temps han de canviar. Vet aquí on depositem les nostres energies enfortint la nostra gran esperança!
Però, podem pensar que les esperances es materialitzen i s’esvaeix l’angoixa durant aquests dies infaustos i no és que la DANA haja aguditzat les contradiccions existents i que l’apoderament popular estiga condicionat pels fets tràgics que ens està tocant viure (que també); és que els processos de confluència social i els impulsos mobilitzadors, d’una manera estructural, ja eren factors embrionaris determinants de l’enfrontament social amb anterioritat a la catàstrofe.
Ja existien en els sindicats combatents i en el seu creixement en accions de protesta i en autoconsciència rupturista, tractant i aconseguint ressituar el conflicte entre el treball i la vida digna fora de la intermediació de les estructures oficialistes i liquidacionistes de la lluita transformadora. Multitud de conflictes menuts ho demostren, però, també, tres mobilitzacions importants i superiors realitzades el darrer any: el febrer camperol amb la superació de les estructures paralitzants de les organitzacions agràries, la vaga de l’ensenyament i la vaga solidària per Palestina.
El moviment cultural valencià també ha demostrat la seua autonomia i força mitjançant el seu dinamisme i la seua fermesa en defensar la llengua en un fum d’actuacions contra l’espanyolisme imperialista però, sobretot, en el gran homenatge, autogestionat pel poble i multiplicat per tot el país al gran poeta Vicent Andrés Estellés. En cada poble, en cada escola i carrer desafiant la foscor d’un feixisme sense complexos.
També els moviments socials i polítics s’han revoltat contra la paràlisi dels anys botànics; desvinculant la seua praxi de les dinàmiques institucionals, qüestionat el procés electiu espanyol com res democràtic i articulant sòlides experiències de bases als barris i pobles en costant lluita contra els desnonaments, la manca d’habitatge, l’ampliació del port, el colonialisme extractivista, el turisme desbocat, la defensa del territori, la lluita contra el patriarcat i la denúncia d’una representació nacional i d’esquerres fluixa, esbiaixada, alineada amb la metròpoli i defensora dels privilegis de l’oligarquia.
Ara, davant de tots aquests factors esmentats, toca sumar-li tots els processos d’autoconsciència nacional i de classe aguditzats durant els darrers mesos: les brigades de voluntariat, els fets de Paiporta, les manifestacions històriques, el rebuig generalitzat al govern de Mazón i l’autogestió organitzativa en multitud de grups a la zona afectada així com la seua coordinació amb grups solidaris. Tot plegat consolida l’embranzida col·lectiva i ens esperona a continuar, sense defallir, amb el procés d’apoderament popular.
Sols falta que no perdem l’esperança i, si la realitat que ens volen imposar és aquella on no existeix la llibertat, és més, on, en realitat, no es nota ni tan sols la seua absència, hem de demostrar que al País Valencià notem profundament la seua absència i que volem caminar la senda que viatja de l’apoderament a l’enfrontament i des d’allí a un futur d’autoconsciència i llibertat.
La coordinació de totes aquestes qüestions en una estratègia d’alliberament nacional és, doncs, el següent pas. Una germania rupturista on la lluita obrera i camperola, juntament amb la defensa d’una cultura pròpia i popular i d’uns moviments socials autònoms, confronte no sols amb els polítics negligents i corruptes sinó, sobretot, propose un sistema diferent del dominant.
El compromís adquirit pels sindicats i alguns moviments socials i populars en l’acte convocat per Decidim el dia 14 en el saló d’actes del CCC Octubre per una plataforma sindical unitària amb presència dels moviments socials i la preparació d’una vaga general és un pas molt important. Com també ho és la vaga unitària convocada a Metrovalència per les treballadores a causa de la DANA. O tota la campanya enllestida per famílies pel valencià i que, presumiblement acabarà en una altra vaga en l’ensenyament (esperem que unitària), així com l’assemblea de llogateres convocada pel sindicat de l’habitatge, o els comités populars de reconstrucció que comencen a multiplicar-se per la zona afectada i que són un avanç organitzatiu considerable i el començament d’un projecte autònom i divergent d’aquell que ens vol imposar el capital i l’estat colonial.
Tots els fronts són fonamentals i de la nostra intel·ligència i organització dependrà que confluïsquen en una lluita efectiva i decisiva en aquest combat per la vida. Creuem, aleshores, els nostres respectius deserts i trobem-nos, perquè sols la unitat popular i la lluita honesta pel país, i per les persones oprimides, podrà preparar un enfrontament a la mida de les necessitats actuals trencant, definitivament, amb els temps dels silencis i les servituds de les condemnades de la terra i el fang.
