Hi ha un any pont, una mena de passarel·la fràgil i delicada, per la qual travessen molts joves estudiants a casa nostra. És el segon curs de Batxillerat.
Si mire enrere, des d’aquell 1989 en què, després de COU, em vaig examinar de la Selectivitat, ha plogut molt. A mesura que han anat passat els anys, s’han anat afegint a aquesta prova variacions diverses, novetats, potser algunes dificultats afegides. I paral·lelament, les condicions d’accés a la universitat s’han tornat més exigents i primmirades. Les notes de tall, sobretot en estudis com ara Medicina, Matemàtiques i Física, i gran part de les Enginyeries, són avui dia un malson per als estudiants. Si no trauen la nota desitjada i necessària, i les famílies no disposen de mitjans econòmics, saben que hauran de renunciar als seus somnis o, potser, agafar un camí alternatiu que puga dur-los a un final similar o succedani. A certa edat, però, les alternatives no s’albiren amb facilitat.
Amb dèsset o díhuit anys molts joves preuniversitaris no tenen encara clar què volen fer, els costa imaginar que la vida no és un camí recte, sinó ple de revolts, que pega moltes voltes i que de vegades una drecera alternativa els pot dur a un final diferent i fins i tot millor que el que somiaven i dibuixaven per a ells mateixos. A aquestes edats, un entrebanc, una caiguda, un canvi dràstic, pot ocasionar molta frustració i desànim, i és comprensible, per molt que sapiguem que caure i alçar-se forma part de la vida.
Però tot això, per a ells, les incerteses de la vida, les alternatives, el mai no se sap què serà millor, els sona com pura especulació, una mena de ciència ficció per a uns joves que a penes si comencen a enlairar-se de l’adolescència. En aquesta edat allò que compta és el que tenen al davant, en un futur immediat, el qual es diu PAU (Prova d’accés a la Universitat) i la nota final que eixirà de fer la mitjana amb els resultats del Batxillerat.
I aquest futur immediat els angoixa, i molt. Així les coses, molts joves –en particular els que pensen dedicar-se a carreres científiques– viuen un viacrucis de setembre a juny, obsedits per les notes, sense poder pràcticament relaxar-se i gaudir del que estan fent i del que estan aprenent. Pressió externa: del professorat, de la societat, de les famílies, i molt sovint, molta pressió interna: la que els ve de dins, la que exerceixen aquests joves sobre ells mateixos. I, per si fos poc, una tendència irrefrenable a comparar-se amb els altres perquè, no ho oblidem, viuen i, probablement viuran, en una societat força competitiva.
En un món en què els arriba dia i nit aquest missatge: competitivitat i unes perspectives professionals no molt clares, és normal que aquests joves pensen, abans de complir vint anys, que s’ho estan jugant tot a una nota, que el seu futur depèn d’aquesta nota i aquesta prova, que si no donen la mida, hauran fracassat, hauran hipotecat el seu futur, estaran condemnats a la precarietat, a no poder independitzar-se de casa dels pares, i la bola va fent-se gran…
Tots aquests pensaments corren pel cap de molts joves, i ho dic perquè ho conec de primera mà. Comença el curs i ja se senten desbordats, sobrepassats. Tenen problemes per a dormir, l’estómac se’ls fa un nus, els baixen les defenses, s’angoixen, ploren, renuncien a viure en pau.
Enguany, a sobre, i per si fos poc, tot és incertesa de cara a aquests exàmens finals d’accés universitari, i a hores d’ara ni els professors ni els estudiants ni les famílies saben a quin tipus de proves s’enfrontaran, i dic enfrontaran perquè tal com ho viuen sembla una batalla campal. Un combat que els deixa KO abans fins i tot de pujar al ring.
Davant d’aquesta situació, divendres passat diversos sindicats d’estudiants van convocar vaga en diferents llocs de l’Estat i concentracions amb el lema «Model d’EBAU, ja». Els estudiants valencians –no tots, perquè alguns segur que tenien exàmens aquest mateix dia i van assistir a classe– es van manifestar amunt i avall del nostre territori, per denunciar la falta d’informació a dia d’avui respecte a la prova a la qual hauran d’enfrontar-se, previsiblement, en a penes huit mesos, i que enguany hi ha intenció d’homogeneïtzar. Una situació que angoixa els estudiants i fins i tot –asseguren– els està produint problemes de salut mental.
Una vegada més, l’educació esdevé matèria política i de negociació: lleis educatives que van i venen, currículums, competències mínimes, requisits lingüístics, un ball de títols i xifres. I ara, amb el curs ja iniciat, controvèrsia política al voltant de l’EBAU, un estira-i-arronsa entre les comunitats i el Govern central. Un foc especialment atiat en les comunitats governades pel Partit Popular.
No sabem com acabaran aquestes negociacions, però mentrestant, els més afectats, alumnat i professorat, estan (mal)vivint les conseqüències, i les famílies, de rebot. I de tot aquest embolic, potser surta guanyant la indústria farmacèutica i els consultoris de psicòlegs, perquè els ansiolítics, les pastilles per a dormir i les sessions de teràpia ja han començat a fer-se necessàries en alguns casos.
