Tinc una amiga que viu a Vilassar de Mar —un dels pobles mariners més bonics del Maresme— i a qui veig de tant en tant. Ens vam conèixer a Astúries, ella hi anava convidada com a assagista catalana i jo com a autora valenciana en llengua catalana. Des d’aquell viatge hem construït amistat, intercanviat articles, llibres, i alguna que altra emoció literària i política. Amb sort, ella, la Marta Rovira, serà la pròxima alcaldessa de Vilassar. Ja veieu, de tant en tant, una trobada d’escriptors es perllonga més enllà de les pàgines dels llibres.
He vingut a casa seua dues vegades. La primera volta, però, era de nit i l’endemà plovia molt, així que Vilassar passà per mi com un sospir, un refugi nocturn de caliu i amistat i prou, que no és poc!
Fa uns dies, en canvi, hi vaig arribar a primera hora d’una vesprada de dissabte amb temps per davant. Era el primer dia d’abril, un jorn de sol i brisa nova. Havent descansat una mica, vaig eixir a descobrir els carrers del poble vell i caminar vora mar: Vilassar és un poble per a passejar, de fet, molts carrers prioritzen els vianants.
Vila marinera seductora, Vilassar té molts carrers llargs que es perden en la mar, vil·les d’indians de patis gegants amb palmeres centenàries, i pins mediterranis frondosos i més que centenaris en molts racons. És un poble ple de cases majestuoses amb portes de forja i petits jardins a l’entrada, com les que et trobes a l’avinguda de Cristòfor Colom, i flors als balcons i a les finestres, algunes amb reixes de forja. Mentre hi passege, de tant en tant em fa l’efecte de ser a Cadis o a l’Havana.
Tot això és Vilassar: una barreja preciosíssima de cases racionalistes, modernistes, cases populars de volta catalana amb entrades recobertes d’un arcada sòbria de pedra, una primera porta de fusta i després el cancell fins a la segona entrada, emmarcada sovint per portes de fusta antigues amb vidres de colors. En aquelles que estan obertes —és un poble on es respira benestar i tranquil·litat— s’endevina el terra hidràulic acolorit de mosaic i en ocasions unes manises a les parets que fàcilment podrien tenir dos segles d’història o més. No són cases luxoses, sinó senzillament boniques i harmonioses, com eren moltes cases antigues. Per descomptat, no totes les façanes ni els interiors s’han conservat fidels a l’original, alguna que altra espifiada també n’hi ha, però en general hi ha predominat el sentit comú i l’harmonia, la voluntat de conservar un patrimoni i un traçat de carrers, ressò d’una manera de viure, on molt rarament, i aïllada, desentonen els edificis alts i terribles tan propis dels anys 70, 80, 90 i successius.
Petites pastisseries i botigues delicades omplin els carrers, on conviuen amb un dels llocs emblemàtics del vermut català: L’Espinaler. L’Espinaler. Salut i vermut, pregona un cartell a la paret del local. I deu ser ver perquè a ca l’Espinaler —diuen a Vilassar— venen ex professo des de Barcelona per fer-hi el vermut del cap de setmana, i no m’estranya: aquest matí tenien una exposició d’ostres, caragols marins, musclos, llagostins i vieires que et feien rodolar el cap. Per no parlar dels seitons, les anxoves, i una llista llarga de vins i caves, a més del popular vermut i, per descomptat, la salsa Espinaler, famosa al món sencer, canten els de Vilassar… Certament, tot és saborós i delicat ca l’Espinaler, i aquests aperitius, assaborits a la vista del blau mariner, semblen tenir efectes beneficiosos, vist l’èxit.
A Vilassar, a més, fa temps que hi ha moviment, iniciativa, comerç, i diners. És un pecat? Segons la mística castellanista (Unamuno i tots els altres), fins fa quatre dies, sí. En fi… El cas és que per ací passava la primera línia de ferrocarril de la Península -no d’Espanya, perquè la primera s’havia inaugurat a Cuba, llavors una «província» espanyola, veges tu!- encetada el 28 d’octubre del 1848, que unia Mataró amb Barcelona.I paral·lel al ferrocarril, es consolidà el comerç d’ultramar i sorgiren les primeres indústries del peix. De fet, avui Vilassar encara conserva fàbriques i comerços relacionats amb la mar i la pesca, com ara la fàbrica de conserves Dani i el famosíssim l’Espinaler, amb un local glamurós vora mar i una altre de gegant als afores del poble, entre altres negocis locals pròspers.
Aquest benestar, que ve de lluny, es deixa entreveure avui, no només a les façanes modernistes catalogades històricament, moltes en primera línia de cara al mar, sinó també en els vehicles aparcats a l’entrada de les cases més senyorials, en la forma de vestir, en les botigues i restaurants… Tot plegat, Vilassar és un poble on ha conviscut una burgesia puixant amb unes classes populars dinàmiques —la mà d’obra tan necessària per a la indústria i els serveis— i amb els pescadors de tota la vida, que vivien en unes cases amb pati i un safareig propi on les dones feien la bugada i després deixaven córrer l’aigua avall fins al carrer i una mica més enllà, per tal de regarels petits horts —els hortets o hortons— de davant de casa. Eren gent marinera que eixien a la mar a pescar i, quan no, conreaven tomaques, cebes i encisams. Ja veieu, tot està inventat, començant per la sostenibilitat.
El carrer de Sant Magí, probablement un dels carrers més tranquils de Vilassar de Mar, n’és la prova. Allà, a poc a poc, aquelles cases van anar creixent, es van anar vestint amb motius modernistes i fent d’aquells horts davanters uns bonics jardins que vestien de majestuositat les cases. Passejar per aquest carrer, sense la molèstia dels cotxes, és tot un goig.
A Vilassar, a més, també va arribar l’emigració espanyola, sobretot procedent de la Manxa, famílies que es van instal·lar majorment a un barri que du per malnom, el Barato, perquè en el seu dia les seues cases—avui una delícia de casetes blanques arrenglerades i molt acurades— eren habitatges barats –«les cases barates»- i accessibles a aquells treballadors que arribaven d’altres llocs per tal de guanyar-se les garrofes i fer vida a Catalunya. Avui al Barato hi ha una plaça gran plena de bars on si demanes una canya t’hi posen, a més, una tapa, un costum certament ben poc català, però més que benvingut. A qui li agrada beure una cervesa o un xato de vi sense dur-se’n un mosset a la boca? A mi, no.
Una mica més enllà d’aquest barri, hi ha alguns carrers amb cases més luxoses, d’altres amb façanes més populars, d’una bellesa sòbria que de tant en tant m’evoca els pobles del sud d’Itàlia, sobretot la d’aquell carrer harmònic ple de balcons, el carrer de Sant Ignasi, també conegut com «el carrer dels balcons». O el carrer de Sant Roc, amb una imatge de Sant Roc a la façana d’una de les cases al capavall del carrer. O el carrer de Sant Joan, amb botigues i passejants. Racons, com el d’en Roig, un dels més desconeguts, escenari d’una novel·la negra d’Anna Lleonard (no debades en aquest poble se celebra des de 2016 Vilassar de Noir, festival de literatura i cinema negre). I les places i placetes inesperades, unides per carrers que es creuen amunt i avall, sovint amb perspectives incitadores per on deixar vagarejar la mirada, endevinant aquell punt final, que sembla infinit, sobretot d’un blau intens o pàl·lid segons l’hora, a voltes verd, gris quan es gira l’oratge.
A la tarda hi ha un sol juganer que de sobte s’amaga entre núvols i llavors la brisa, la marinada, convertida en un vent gelat de mar, t’obliga a abrigar-te. Quan ix el sol, de nou ho torna a envernissar tot i els xicots surfistes, tan esvelts, que observe des de les roques es llancen amb unes taules petites de fusta a enganxar les onades que arriben vora mar per dibuixar una ziga-zaga efímera i urgent. O turgent…
L’endemà, és a dir, avui diumenge, torne a fer una passejada abans de marxar cap a Barcelona i iniciar-me en l’odissea de tornar a València en un Intercity de la nostra benvolguda Renfe. De bon matí la vila està tranquil·la, el vent és encara fred, i només a poc a poc el sol va imposant-se. Vaig de nou a caminar pel passeig marítim per contemplar les façanes i de sobte em fixe en una torre que el dia d’abans no havia vist. És la torre de Nadal, construïda el 1551 i restaurada el 1998, l’única de les tres torres de defensa de l’antic Veïnat de Mar que ha arribat fins a l’actualitat. Les torres de defensa, les torres de guaita. Un altre patrimoni històric que ens agermana.
L’observe i imagine quantes batalles i partences en aquella època de comerç d’ultramar. Ara em cal travessar a l’altre costat i just en passar pel soterrani – que cal travessar per anar a l’altre costat del poble, poble i platja estan separats des de fa molts anys per la via del tren i, posteriorment, també per una carretera— em creue amb un jove embolcallat en un barnús blanc impol·lut, xancles, barret i ulleres de natació a la mà, i aquesta mena de baló taronja fosforescent que s’enganxen els nadadors de travessa a un peu per tal de fer-se visibles. El jove camina tan tranquil, com si no res, com si sortir de casa un matí de diumenge amb barnús i xancles fos el més normal del món. Potser per ell sí que ho és: viu a un poble polit i sorprenent on el llegat històric conviu amb la mar, amb el glamour i la modernitat, on la catalanitat —la llengua s’escolta al carrer i a les botigues, totes retolades en català— no està renyida amb un turisme discret, on viuen estrangers ja instal·lats de per vida, i on un jove amb barnús travessa tranquil·lament el passadís soterrani un matí de Diumenge de Rams, mentre a l’altra banda del poble, alguns vilassarencs, mudats i impecables, surten de missa amb palmes i branques d’olivera a les mans. En uns dies potser aniran a menjar-se la mona -tots els qui diem ‘bon dia’ ens mengem la mona…- i es deixaran anar una mica.
De fet, a Vilassar les mones ja decoren els aparadors de les fleques i les pastisseries, i en l’aire s’ensuma la festa, els dies llargs de camp, mar, muntanya i gatzara. Vilassar, una vila vora mar, amb carrers estrets, museus, racons gastronòmics i molta platja d’arena gruixuda i daurada. Una vila on —quasi dos segles després d’haver-s’hi inaugurat la primera línia del ferrocarril— la gent sembla viure sense pressa, i on el tren —amunt i avall, a cada moment— connecta els seus veïns amb Blanes, amb Barcelona, amb molts altres pobles i molt més enllà.
Heus aquí la força del ferro, la pedra, els camins i la mar, aliats que perduren a Vilassar. I last but not least diré que per a nosaltres, valencians, Vilassar té un altre component. És el lloc on va nàixer, el 1937, Ernest Lluch, que tanta petja va deixar entre nosaltres. No l’oblidem. No l’oblidarem mai.
