La darrera setmana ha estat plena d’anuncis creuats de projectes comuns i presumptament il·lusionants a l’esquerra del PSOE. Si no m’he descomptat, n’han aparegut dos. Un és una mena de projecte zombi encapçalat per Sumar o pel que queda d’ell, amb Yolanda Díaz, Urtasun, Txema Guijarro el cuner, la gent de Más Madrid tractant de superar el dol per la llibreria eixa hipster de Malasaña, i algun més que sempre se m’oblida. D’altra el projecte aquest que diuen que serà el de Gabriel Rufián. I, per altra banda, Podemos molt enfadat tirant tralla a tort i a dret amb la inefable Pilar Lima desfermada per aquestes terres.
Una frase meua habitual és que si l’estat espanyol encara té remei, cosa que no tinc gens clara, aquest ha d’arribar des de la perifèria, de manera que una proposta que partisca de la unió dels perifèrics, és a dir, dels llunyans del quilòmetre zero i de la cort, en principi no em sembla malament. Ahí, és clar, caldria pegar-li una ullada a la lletra menuda. Perquè si inclou, com en totes les diverses confluències anteriors, el lideratge des de Madrid o la presència de cuners en les llistes, com ara l’abans esmentat Txema Guijarro, doncs acabarà per convertir-se en la nova operació perquè els bons provincians, tan irredempts com tutelables en la pràctica, consoliden el carguito de les elits madrilenyes i vinguen a traure’ls les castanyes del foc a canvi de res.
I és que un tendeix a pensar que les esquerres madrilenyes no tenen remei. Quan parlen de plurinacional és com una mena de concessió lèxica als aliats/subalterns, però són incapaços d’entendre el que vol dir. I això afecta el finançament, és clar, però no només. Ara estem tots i totes molt indignats pel gerent aquest dels cinemes Yelmo de València ciutat, al qual si no t’adreces en castellà o en anglés diu que no li dona la gana de tramitar una reserva. Podem esperar asseguts la solidaritat, o fins i tot cap mostra que entenen la gravetat de la situació, de tota la colla aquesta que després vindrà a demanar el vot o fins i tot -com ja ha passat- a fer-se una paella en la jornada de reflexió. Plurinacionals sí, però no molt. De fet, sembla que l’única cosa en la qual consisteix la seua condició de plurinacionals és a dir que ho són.
Si no m’he perdut, mentre s’han anat produint aquests moviments, Compromís ha estat prudent i calladet. Bé està i que dure. No sé de tota manera què vol dir això quan una pota de la coalició forma part aparentment sense cap conflicte de Sumar, mentre l’altra en un rapte de dignitat se’n va eixir. Jo crec que caldria aclarir aquestes coses, i la implicació exacta d’aquest fet, perquè molta gent, jo inclòs, estem una mica perduts. És de veres que al rutilant diputat de Sumar li queden, m’atrevisc a dir que afortunadament, quatre dies com a portaveu d’Iniciativa, però jo em quedaria més tranquil si deixaren clar quina senten que és la seua vinculació amb Sumar i quines perspectives de futur li veuen. Perquè mentre no ho facen l’ombra d’un possible trencament de Compromís planejarà sobre el futur. De fet, jo mateix, que fins fa quatre dies era afiliat d’Iniciativa, em perd, i no sé si l’aparent poc entusiasme que els nous projectes il·lusionants desperten correspon a tot Compromís o a la part que a hores d’ara no està a Madrid sota les ordres de Yolanda Díaz i Txema Guijarro. En el moment de la meua baixa la meua sensació era que els portaveus per Yolanda mataven, que Pedro Sánchez i cierra España i que el comportament del govern central durant i després de la barrancada, exemplar, escolte vosté. Des de fora no puc actualitzar sensacions internes, de manera que estarien bé posicionaments clars.
També pot ser que no sàpien què faran mentre esperen possibles i desitjables adveniments, per una banda, l’agenda que eixos adveniments implicarien, i el relleu dels portaveus iolànders per altra. Però les coses mentrestant van succeint-se, la legislatura a Madrid podria anar pels aires en qualsevol moment i no em costa cap esforç imaginar-me el diputat de Sumar encadenant-se al seu escó, que de Madrid al cel i la tornada a províncies sempre és dura i implica un fracàs íntim des dels temps d’Antonio Azorín, el protagonista de La voluntad, la novel·la de l’encara José Martínez Ruiz.
En resum, que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança i que el moviment d’un got de vermut a un bar de Malassanya pot generar un trasbalsament per terres de Llevant que riu-te tu de l’efecte papallona, i quan comencen els cants de sirena de l’esquerra interior a l’M30 jo em pose a tremolar. Espere que aquesta vegada siga que sí, que han aprés la lliçó, i que la coherència i la persistència en el projecte de consolidar una veu política valenciana és l’únic camí que paga la pena, perquè per a ser el PSOE ja està el PSOE i la gent desconfia de les imitacions, per a ser Izquierda Unida ja està Izquierda Unida i per a ser Podemos ja està la clientela de la Tasca Garibaldi. Cal ser coherent i persistent i, si no ix, continuar persistint, perquè si es creu en una solució no pot ser que, si les coses no ixen com esperaves, et convertisques de seguida en part del problema que havies assenyalat, i perquè l’objectiu polític del valencianisme no ha de ser l’obtenció per se de carguitos.
Per això, Más Madrid i voltants, no. I qualsevol suposada aliança de perifèrics que incloga la presència de cuneros en les teues llistes, tampoc. És molt senzill, que diria el clàssic. Però no el clàssic eixe de l’alcalde, que potser també, sinó l’altre. És molt senzill, digueu-li País Valencià. Lliure i sobirà, ja que estem. O com vos done la gana dir-li. Però que siga País Valencià, no el llevant de ningú. Ni el sud de ningú, si em pregunten, malgrat aliances necessàries, comunitat de llengua i de problemes, i d’enemic. I que siga sobirà. I la sobirania es guanya creient en la seua legitimitat històrica i social. Creient en la seua existència. I exercint-la de fet.
