L’any passat vaig anar a la projecció de la pel·lícula Pepi Fandango, de Lucija Stojević, directora de cinema croata que viu a Barcelona, al centre Octubre de València. La sessió formava part del festival Docs de cinema documental i hi van assistir tant la directora com el protagonista de la pel·lícula.
Pepi Fandango és el sobrenom de Peter Pérez, un supervivent de l’Holocaust que, a la vellesa, fa un viatge des de Viena fins a Paterna (no la nostra Paterna de l’Horta, sinó Paterna de Rivera, de Cadis). L’acompanya un amic músic, perquè Pepi anhela escriure el seu propi fandango.
L’amor de Pepi pel flamenc ve de quan era un xiquet i estava reclòs al camp de concentració de Rivesaltes, on sentia cantar els gitanos del camp procedents d’Andalusia. La pel·lícula és una road movie del centre al sud d’Europa, però sobretot és un recorregut per la memòria (històrica i personal), una declaració d’amor a la música, una història d’introspecció i també una obra de denúncia de les atrocitats que són capaços de perpetrar els éssers humans.
Fa gairebé un any, després de la projecció, vaig tindre l’ocasió que Lucija, a qui havia conegut pocs mesos abans, em presentara Pepi, un home afable, que aquella vesprada es mostrava agraït per la bona acollida de la seua pel·lícula, que acabaria guanyant un premi al festival. Els atacs a Palestina ja feia mesos que duraven i Pepi va condemnar les accions del govern d’Israel, perquè ell se sentia, sobretot, solidari amb les víctimes, més encara si eren infants. No desitjava la guerra per a ningú.
He intentat escriure sobre aquella vesprada en moltes ocasions, però no m’ha eixit mai l’article que hauria volgut. La humanitat del comentari de Pepi Fandango em semblava i em sembla aclaparadorament assenyada. Té un punt naïf, si voleu, però quan la política seriosa esdevé un esperpent cruel i sanguinari, la ingenuïtat del pacifisme és una de les poques eixides dignes. Allò del Give peace a chance, de John Lennon, vaja.
Quan va començar la invasió de Gaza, Lana Bastašić va publicar un article a The Guardian en què denunciava els errors que s’estaven cometent en Alemanya en relació amb els palestins. A l’article recordava la seua infantesa a Bòsnia, on de la nit al dia era més important l’ètnia de cada individu que qualsevol altra característica: «La mestra ja no era la mestra, sinó una sèrbia. Un company de classe ja no era un company. Era un musulmà. El metge ja no era el metge. Ara era un croat». En aquell article, Bastašić denunciava que la societat alemanya, i gose dir que en general l’europea, cometia amb la guerra de Gaza les mateixes faltes que s’havien comés amb les guerres balcàniques dels anys noranta del segle passat. Per exemple, mirar cap a un altre costat o, encara més gros, cancel·lar activitats relacionades amb Palestina o amb artistes palestins. L’article, al capdavall, denunciava l’aquiescència i la hipocresia d’Alemanya respecte de la neteja ètnica a Gaza.
Han passat tan sols uns pocs mesos, si ho pensem bé, i en les properes eleccions alemanyes l’extrema dreta sembla que traurà un molt bon resultat per als seus interessos nefastos. Mentrestant, el president dels Estats Units vol convertir la Franja de Gaza en un resort turístic i diu que farà la pau entre Ucraïna i Rússia, però de quina manera manipula el llenguatge el trumpisme. Mentrestant, ací sembla que ens ho continuem mirant com si res.
No fa tants anys, el pacifisme va omplir les places de tot el món. He anat a moltes manifestacions per diverses causes, i encara no n’he vist cap com aquelles que es van fer contra el trio de les Açores i les seues armes de destrucció massiva imaginàries. En canvi, ara, la sensació que tinc és que mentre l’extrema dreta, el tecnofeixisme i els presidents esperpèntics i criminals s’alien, hem deixat abandonats els xiquets i les xiquetes de Palestina i de molts altres llocs. Aquells que, com Pepi i Lana, potser algun dia ens explicaran la seua història en una pel·lícula, en un llibre o en una cançó i ens els escoltarem compungits, i direm, tal com explica Bastašić al seu article: mai més, mai més… fins que torne a passar.
