El govern de Mazón està mostrant les seues cartes, i com observem, una rellevant part de la seua estratègia es centra en obrir una nova batalla lingüística, la qual ha deixat en mans del seu soci de govern. Realment, aquesta qüestió ha sigut utilitzada en diversos moments, així, les actuals provocacions estan en la mateixa línia que motivaren aquella «Batalla de València» fa ja poc més de quaranta anys. Per això, evidentment, hem de plantejar-nos com fer front a la situació. La història ajuda a aclarir les coses, la «batalla» dels anys vuitanta restà oberta? Què férem en aquells moments? Cal dir, com des de la meua perspectiva actual, considere que llavors caiguérem al parany, almenys en allò de voler donar una resposta a cada provocació i no mesurar que teníem un «país perplex» qualificatiu creat pel company i amic Marqués, i que trobe encara vigent.
Durant eixos anys, de finals dels setanta i principis dels vuitanta, vaig viure les circumstàncies com a dirigent d’una opció política que optà obertament, juntament amb altres opcions polítiques i culturals, per la lluita contra el «blaverisme», amb consignes com ara: «El País Valencià parla català» o «Volem,volem, Països Catalans» «la Senyera del país Valencià, sense blau…». Pense, però, que caldria revisar prou de tot allò passat portat pel vent i els esdeveniments. Em pregunte: qui va guanyar aquella batalla, nosaltres o ells? Tal vegada ningú? No estaria de més tindre presents els errors d’aleshores i no actuar als ritmes que ens marquen els provocadors de torn, com és el cas del «Torero i Conseller».
Certament, ens irrita tanta irracionalitat, tal menyspreu a les institucions acadèmiques, i tan poca vergonya per part d’uns governants que juren complir un Estatut i, a posteriori, defensen el secessionisme, quan tenim unes institucions pròpies consultives, i també multitud de pronunciaments judicials que avalen la unitat de la llengua que parlem sota diferents denominacions. Encara més, un càrrec públic, titular de la incultura, diu en seu parlamentària que subvencionarà les entitats secessionistes i no les que ell considera pancatalanistes, això, si es produeix, tal com aquest senyor ha anunciat, seria prevaricació, un delicte i, a més a més, atemptaria al dret constitucional a ser tractat sense discriminacions per raó d’idees. Així, què hem de fer? Sense apassionament caldrà parlar-ne, escoltar opinions d’experts i de la ciutadania conscient; tanmateix, el valencianisme polític i cultural ha de debatre. Hi ha noves circumstàncies i, per tant, el passat és útil parcialment. Per l’edat i altres factors sols puc aportar reflexions no més enllà del que acabe de manifestar en aquest paper, són els actors de la vida pública, els partits i les entitats, els que han de definir una estratègia que no siga sols donar resposta immediata de reafirmació a l’acció.
