Una més sobre Compromís

És de veres que la nostàlgia fa que calga prendre amb cautela records i percepcions del passat. A banda, també és de veres que la perspectiva i la diagnosi no és la mateixa quan eres jove que quan no ho eres, i seria un exercici interessant poder percebre la realitat del passat amb la perspectiva actual, amb determinades ensenyances que dona el temps i van conreant l’escepticisme, però tinc la impressió que fa ja molts anys jo vaig conéixer una força política a la qual encara existia la militància real. Crec que era ja un moment crepuscular, i crec també que per edat vaig tindre ocasió d’assistir a la seua implosió definitiva. Estic parlant dels Joves d’EUPV quan jo era jove.

Anys més tard em vaig afiliar a Iniciativa. Ja ho he escrit i no m’estendré massa ara sobre el tema. Entenia que era una força d’esquerres, arrelada a la realitat valenciana, que havia a més trencat servituds amb Madrid i que representava el millor d’aquella antiga EUPV ja quasi somiada com un record de joventut. I una de les coses que tenia era el lideratge, el carisma i la solidesa intel·lectual i ideològica de Mónica Oltra. I em vaig afiliar perquè m’hi sentia identificat, però no tenia gens d’interés a fer carrera política. Amb la Universitat en tenia prou, i també amb aquestes columnes que llance cada setmana com una botella al mar i en les quals escric allò que pense sense vomitar mai argumentari.

I val a dir que a mi Compromís m’agradava com era. Personalment, hauria desitjat més militància, clar, però els temps són com són i malgrat tot no estava malament. I és de veres, com deia un article en castellà que ja vaig esmentar la setmana passada, que Compromís era alguna cosa més que la suma de les seues parts, però també ho és que, si ho era, això tenia a veure amb el fet que cadascuna de les parts tenien identitat pròpia, complementària, però pròpia. Els Verds enllacen amb la tradició ecologista valenciana i amb el que van representar les propostes polítiques verdes nascudes als anys 90. El Bloc era la continuació de l’antiga UPV i representava un nacionalisme valencià cultural i polític d’ampli espectre, no només estrictament d’esquerres, amb una part que enllaçava amb la vella i respectable democràcia cristiana i amb una clara voluntat de transformació de les estructures polítiques de l’estat espanyol en clau federalista i plurinacional. I Iniciativa era -i és- l’esquerra valenciana, ni més ni menys, el nucli ideològic de l’esquerra valenciana, l’hereva en nous temps d’aquell PCPV que defensava l’alliberament nacional i l’autodeterminació dels pobles. Eixe és el còctel, eixos els companys de viatge en un projecte il·lusionant i engrescador que va fer possible el canvi en 2015 i que va estar a punt de consolidar un espai polític valencià i de ser una veu pròpia que posava damunt la taula els problemes específics dels valencians i de les valencianes en la nostra inserció en aquest estar rebedor insadollable de noves glòries.

Hui -i coincidisc en això en l’esmentat article- és una força política que ha perdut el nord. I hi ha moltes causes que ho expliquen, però em detindré en un parell. Per començar, l’equilibri entre les parts del projecte estava sostingut en part en la combinació de l’estructura comarcal del Bloc i el lideratge de Mónica Oltra que, per cert, tenia un discurs transversal que podia arribar a totes les comarques del nostre país per igual. Tots i totes sabem com i per què va caure Mónica Oltra i quines són les forces que atiaren el que sembla un lawfare més que evident. Però crec que no cal negar-se, ja que diversos col·lectius i personatges veren una possibilitat d’afeblir un soci que percebien bàsicament com un competidor. Ximo Puig i companyia, Compromís; el Bloc, Iniciativa; i a Iniciativa potser també començaren a aparéixer hereus i hereves amb l’eufòria d’haver rebut l’herència molt abans del que esperaven i disposats i disposades a defendre el que consideraven la seua part a ganivetades. Ja vaig escriure puntualment com els costava pronunciar el nom de Mónica a uns i altres en la malaurada campanya electoral de maig.

Per altra banda, Compromís s’havia convertit en un conjunt de partits de quadres amb molta gent que havia gaudit de carguito en els vuit anys de govern, i una bona part dels moviments posteriors a la derrota electoral tingueren com a objectiu minimitzar el dany i salvar-ne la quantitat més gran possible. En aquests vuit anys es va completar la conversió de la coalició en un aparell de poder en el qual els seus membres bàsicament competien uns amb altres en un esgotador joc de trons de maquiavel·lisme de poca volada.

A més van caure en una mena d’imperdonable derrotisme i crec -els politòlegs de cambra em diran que estic equivocadíssim i que no en tinc ni idea- que van deixar d’insistir en la construcció d’un espai polític valencià com més prop s’estava d’aconseguir-ho. I en això coincidiren amb semblant convicció el Bloc (ara Més) i Iniciativa abraçant tàcticament una difusa marca mediàtica d’arrel madrilenya en el que cada vegada s’assembla més a l’IU, federal en el nom i jacobina en el seu funcionament real, que vaig conéixer, però sense les seues fortaleses ideològiques.

També caldria afegir la desorientació en la qual els va enfonsar la derrota electoral inesperada i que els fa abraçar tres o quatre mantres alguns de dubtosa eficàcia i escriure articles en castellà per ampliar il·lusòriament la base mentre s’abandona -es continua abandonant- l’espai social que els va donar la victòria el 2015.

I mira per on que ara resulta que la solució a tots els mals és el partit únic. I que una de les raons per les quals ho és resulta ser l’existència d’una sèrie de militants que no militen en cap dels partits de la coalició. Clar, el que no s’assenyala és que eixos militants no són el vell projecte de Gent de Compromís sinó bàsicament gent d’Iniciativa que, o m’enganye massa o s’han passat a eixos llimbs per esperar en posició avantatjosa els fets que han pretés precipitar amb la seua deserció. Perquè, és clar, d’eixos llimbs eixiran abans que s’hagen de tornar a fer llistes electorals, perquè si hi ha una cosa que els importa en aquesta vida són les llistes electorals.

Personalment, estic a Compromís perquè estic a Iniciativa i, si en algun moment Iniciativa no existeix, me n’aniré a ma casa i continuaré escrivint aquestes columnes amb la mateixa independència. Són els avantatges de no estar per fer carrera política. Pense, per tant, que la federació de partits és la millor fórmula per continuar fent camí junts, i que la fortalesa de cadascuna de les parts complementàries és la fortalesa del conjunt. Però en qualsevol cas tinc molt clar que un Compromís partit únic basat en la vella pràctica del corró i en el cobrament dels serveis prestats (per no dir la paraula traïció) no crec que tinga un futur massa lluminós. Serà un altre pas -i ja en van uns quants- cap a la irrellevància política.

I clar, l’altre perill -si no és un altre vessant del mateix perill- és que Sumar des d’Alacant precipite escissions i complete l’abraçada iolandista de l’os. Aleshores, a ofrenar noves cabotades a Espanya i ací no ha passat res, circulen, circulen.

A hores d’ara no soc massa optimista, almenys no ho soc pel que fa als comportaments i al discurs dels actuals dirigents. En una cosa sí que estic d’acord amb l’article: cal parlar més de política, més dels problemes reals, de la seua contextualització en processos més amples, de l’estructura de l’estat, de les desigualtats, i menys de les nostres baralles internes. Perquè pot ser que la millor política siga defensar unes idees, tractar de convéncer d’eixes idees, d’eixos projectes. I si es té èxit, genial, a aplicar-les amb fermesa i convicció. I si no, doncs què hi farem, a continuar intentant-ho. Això és molt millor que canviar de discurs constantment per tractar de dir el que es pensa que la gent vol sentir a veure si salvem cadires. Perquè les cadires aconseguides així no tenen cap sentit. I perquè, al remat, potser et quedes sense discurs, sense ideologia, i sense cadires, i pel camí el nostre país haja tornat a perdre una oportunitat històrica i siga necessari tornar a començar.