M’ha fet molta gràcia la història aquesta de Karla Sofía Gascón, candidata espanyola als Òscars per la seua actuació a Emília Pérez. La veritat és que dubte que veja eixa pel·lícula. Potser en algun moment per curiositat i potser per escriure alguna altra d’aquestes columnes, que ja fa temps que no faig crítica cultural. Pel que he llegit a persones mexicanes sembla estar plena de gestos postcolonials, exotistes, condescendents i tot el ventall de tics habituals en les representacions d’Amèrica Llatina des dels Estats Units o, com és el cas, des d’Europa. També vaig llegir que a Arturo Pérez Reverte li agradava molt i, clar, això resulta definitiu.
Però el més divertit d’aquesta història no és això, sinó que ja estàvem amb els tòpics de la gran fita històrica d’aquestes ocasions, que no deixen de reflectir d’una altra manera la psicologia del colonitzat, que es deia, la mirada fascinada de qui assumeix com a una fatalitat la seua subalternitat: una espanyola reconeguda per l’Acadèmia dels Estats Units, la vertadera consagració. I és que fa molta gràcia aquesta dualitat. L’espanyolitat hegemònica és terriblement prepotent amb les seues minories i cap als pobles no castellans que formen part de l’estat espanyol, però és simètricament servil davant els que percep com a poderosos, com a expenedors de certificat de primer món, i davant dels decadents Estats Units i les seues catifes roges particularment.
I d’espanyolitat hegemònica va aquest tema. Perquè sembla que la tal Karla Sofía Gascón va encetar una agra polèmica amb l’actriu Fernanda Torres, i això va ser el principi del seu final, perquè a partir d’ahí van fer-se públics tota una sèrie de tuits que oferien un completíssim ventall d’odis de l’espanyolisme més aferrissadament ortodox: contra els musulmans sembla que tenia especial fixació, però hi havia per a tots, per a llatinoamericans, per a les persones negres, per als xinesos, per als coreans, per a Pedro Sánchez, i algun col·lectiu més que esmentaré després. La madrilenya Karla Sofia Gascón va resultar una vertadera màquina de perbocar odi que riu-te tu d’Alvise. I això és el que em fa gràcia, perquè aquestes coses són les que semblen d’allò més normal a Espanya, i fins i tot reforcen la imatge de ciutadana de bé. Però aquest cert mainstream madrileny i espanyol sembla difícil d’exportar. A una madrilenya molt madrilenya com aquesta sembla que no se la pot traure de casa i aleshores cal posar-se de perfil. No sé qui és eixa actriu espanyola de què vosté em parla. I diu que estava nominada per a què…?
I hi ha a més altres dues coses significatives. Per descomptat, amb eixa mena d’ecumenisme de l’odi també tenia llenya per donar als catalans. I ha sigut molt divertit veure com queien de la llista de col·lectius assenyalats en les cròniques de la premsa madrilenya. Això no és per a tant, supose. Són veritats objectives. La doxa, que deien els clàssics.
L’altra cosa és que veureu que no he esmentat fins ara que es tracta d’una dona trans. Per a mi es tracta d’una dona i punt. El que sí que és de veres és que la seua condició la fa especialment vulnerable als atacs des d’una varietat de posicions i això fa especialment incomprensible el seu odi desfermat contra qualsevol alteritat o contra qualsevol altre col·lectiu minoritzat. Potser, com passa també en general amb l’obrer de dretes, el «negre de Vox» o el valencià del Real Madrid, es tracta de la voluntat d’identificar-se amb l’amo, que la fa sentir-se subsidiàriament poderosa, però després, al cap i a la fi, la vida i les relacions de poder s’encarreguen de recordar-li la seua posició. De tota manera, és clar que no pel fet de ser trans s’ha de ser una mena d’angelet immaculat. Pensar-ho és una altra manera de paternalisme minoritzador. Ha quedat plenament clar que es pot ser una dona trans i ser extremadament feixista. Són coses que passen. Els qui l’assenyalen per ser trans és de veres que li donen de la seua pròpia medicina, però també ho és que són igual de feixistes que ella.
