Les arts, a causa de la catarsi que provoquen, tenen una vessant higiènica. Però, potser, la que més, pel seu caràcter hipnòtic1, siga el cinema, car no sols eleva la catarsi, sinó que també intensifica la projecció del nostre inconscient en les pel·lícules.
Amb tot, per a ser un instrument terapèutic de veritat, al cinema li cal l’ajuda de la psicologia profunda, per exemple, de la psicoanàlisi. Un procés conjunt les etapes del qual podrien ser:
- Projectar el nostre inconscient amb l’associació lliure d’idees3 en la pel·lícula.
- Fer conscient2 el nostre inconscient projectat en la pel·lícula amb l’associació lliure d’idees3.
- Elaborar i fer una representació abstracta del material conscient i inconscient.
- Prendre consciència4 del material extret en 1, 2 i 3 i projectar-se’l com si estiguérem veient una pel·lícula sobre la seua vida -una presa de consciència que només serà vàlida si li seguix un canvi de comportament; contràriament, haurà estat fallida-.
Posem, per exemple, el cas d’un cinèfil, X, que torna a vore a sa casa en DVD per no estar en cartellera una pel·lícula que li encisa Citizen Kane5, d’Orson Wells.
Posem que al llarg de la pel·lícula li assalta repetidament, sacsejant-lo, una pregunta: “Charles Foster Kane, té la vida predeterminada6? “I posem que al final de la pel·lícula, superposant-hi, li’n venen unes altres preguntes provinents del seu inconscient que el commocionen: “I jo? La tinc?” “¿No estaré projectant inconscientment la meua vida en la de Charles Foster Kane6?
Intrigat, es dedica a fer conscients2 per associació lliure d’idees3, escenes de la infantesa que li pareixen significatives. Com ara, voler estar al centre de la gran família i ser le petit prince.
Les tipifica com a escenes originàries i tot seguit, fa una mena de presa de consciència4 amb tot el material conscient –elaborat o no – i el material inconscient apareguts com si estiguera veient la seua vida.
I al final de l’autopercatament examina si la seua vida està predeterminada o no per les escenes originàries, tal com la de Charles Foster Kane6 per les seues. I si és així, comença, per a alliberar-se, a fer-se una autobiografia de debò sense cap tipus d’autoengany, tot seguint aquest pensament del sociòleg Lluís Aracil, “Qui es fa una biografia es fa un self“7.
——————————
(1) Veure “Mi último suspiro” de Luis Buñuel Debolsillo. Pag. 79.
(2) El psicoanalista, Ricardo Sanz, va definir la psicoanàlisi como, hacer consciente lo inconsciente.
(3) La méthode de libre association d’ideés consiiste à exprimer sabs disctimination toutes les pensées que viennent a l’esprit, soit à partir d’un élément donné (parole, numéro, image d’un rêve, un représentation quelconque, soit spontanément.(El mètode de l’associació lliure d’idees consistix a expressar sense cap discriminació tots els pensaments que venen a la ment, ja siga a ppartir d’un element donat – paraula, número, imatge d’un somni, qualsevol representació- ja siga espontàniament). Diccionario de Psicoanálisis, J.. Lapanche, J-B Pontalis. Editorial Labor.
(4) Quant a la presa de consciència, no m’estic de citar ací unes paraules de Joan Fuster en Nosaltres els valencians (Edicions 62) en què parla d’una presa de consciència col·lectiva:
“També n’estic persuadit. La veritat – els fets constatables i explícits – esdevé consciència i una consciència sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. (…) És ‘transformar’ el que ens interessa. Hem de decidir ‘què hem de conrear i què hem d’esbandir’ per tal de refer-nos i per a prendre una resolució –l’única resolució salvadora – hem de tenir a la vista els elements precisos del problema.”
(5) Ciudadano Kane
(6) Charles Foster Kane és el protagonista de Citizen Kane.
(7) Qui es fa una biografia es fa un self, Eugeni Gregori-Climent, COSES DE LA VIDA (XXXIII).
