Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Si no bufa el vent, l’hivern al Mediterrani és suau, generós, molt considerat. Tot i que els matins són gelats i a la nit la humitat et penetra els pensaments, a mesura que febrer avança i els dies s’allargassen, ciutats com Palma prenen un caliu i unes tonalitats acollidores.
L’última vegada que hi vaig vindre era l’estiu del 2020: la primera temporada alta ben baixa que coneixia l’illa. Un agost fantasmal: la meitat dels hotels i dels locals tancats. Bars, restaurants i tota mena de botigues que no havien reviscolat des de la darrera temporada. L’aeroport inhòspit amb persianes baixades, sense cues, amb passadissos llarguíssims solitaris, el terra lluent i els neons en marxa: tot un dineral mantenir una infraestructura tan gran com aquesta!
Hi he tornat un any i mig després, un mica per feina, un mica per plaer. De vegades, miraculosament, totes dues vessant conflueixen. Aquesta volta no és estiu i potser no hauria d’estranyar-me que els carrers estiguen tan tranquils, però quan parle amb els mallorquins veig que tampoc no és normal. Ells mateixos no ho entenen. Diuen que la gent de casa ha canviat d’hàbits i rutines, que s’han fet com més europeus: «sa gent surt de matí i al migdia a fer feines i comandes, però ben aviat, en poder, tornen a casa i al vespre no veus quasi ningú pels carrers, ni a les botigues ni als restaurants». M’ho comenta la Glòria, de la llibreria Embat, mentre em diu: «ja em diràs si no, quanta gent has vist entrar a la llibreria en aquesta estona que estem parlant?»
Té raó la Glòria. Hi ha una tranquil·litat estranya, lleugerament alarmant. Els carrers poc transitats, les terrasses amb taules i cadires buides, l’aeroport tan silenciós… I malgrat aquest espectacle, a estones desolador, una sensació de serenitat, de vida plena i tranquil·la amara l’aire i et deixa caminar-hi com un veí qualsevol. Ja no és la ciutat ni l’illa desfigurada que triplica la seua població de manera puntual.
Aquesta és una Mallorca diferent, lluny de l’excés frenètic conegut. I és bonic i revelador despertar un dia d’hivern en aquesta ciutat elegant i sòbria i perdre’s pels seus carrers estrets, de façanes ocres, taronges, rosades, de palaus grans, patis silents, portalades senyorials de mig arc i balconades que guaiten al món, però també cases modestes on la senzillesa és art. Caminar sense veure-hi quasi ningú, tret d’una parella de d’estudiants enraonant en mallorquí, o una mare que hi passeja amb un nadó al coll i el germanet petit de la mà.
I així com si no res, se m’esmuny el dia, seguint l’itinerari que Pere Antoni Pons, periodista i escriptor de Campanet, a qui vaig entrevistar ahir, m’ha suggerit.
La primera parada la faig a Can Alcover, al carrer Sant Alonso, on han rehabilitat la casa del poeta dins d’un espai cultural més ampli. En entrar-hi, un senyor amable de cabells blancs recollits en una cua rinxolada, em diu que les visites només es fan amb cita prèvia. Tanmateix, en comentar-li que vinc de València, canvia el seu posat i em diu: «ara mateixa et poso els llums i pots voltar tranquil·lament pel segon i primer pis, on ell va viure i on estan les seus coses». Dit i fet, m’enfile cap a dalt, agraïda amb el senyor i amb aquest passaport valencià.
La casa del poeta Alcover és petita i modesta, i en un espai recollit amb gràcia i sensibilitat mostra el seu univers creatiu, acompanyat d’objectes de la quotidianitat: manuscrits, correspondència, fotografies, llibres, mobles i altres elements emblemàtics de la vida privada i artística del poeta. Els trobem en la cambra on ell treballava i en la sala on es reunia amb amics i escriptors en tertúlies que, segons el temps i moment de l’any, es feien també al jardí de la casa. Recórrer aquestes estances, llegir els seus versos exposats ací i allà, mirar les fotografies, apropar-se a la seua biografia, a allò que van pensar i dir els seus coetanis sobre ell… Tots aquells detalls combinats m’ajuden a conèixer i entendre el poeta i l’època millor. Un poeta que, com escrigué Josep Pla: «no fou un elegíac romàntic, ploraner, melodramàtic i donat al repapieig. Resistí la devastació de la seva vida amb un aguant magnífic. Explicà desolat la seva vida. Res més.»
Abans de deixar la casa, descanse una mica al jardí, on encara hi ha un lledoner i un xiprer intactes des de l’època d’Alcover. Del pati estant, mire cap al cel i els ulls se’m perden per les teulades i les terrasses. No m’hi havia fixat abans, però Palma està plena de racons volàtils des d’on ensumar la salobror i prendre la fresca en les nits d’estiu. Per moments, aquesta llum de febrer, el silenci i les teulades, em transporten lluny i a sensacions similars… Al capdavall, mediterrànies totes.
Me’n vaig de la casa d’Alcover, pensant en allò que d’ell digué Carles Riba: «No existeix en català una poesia més humana que la de Joan Alcover» i faig la volta a la ciutat per fora dels baluards, a la dreta els terrats i les façanes acolorides, a l’esquerra la mar, plàcida i emmirallada. Cantussejant La Balanguera arribe a la Seu. Hi entre per primera vegada, ho confesse. No hi ha cues, ni grans grups, no hi ha quasi ningú. Vinc, en part, encuriosida per conèixer la capella que va recobrir Miquel Barceló, però en entrar-hi els ulls se me’n van al sostre, i em sent créixer, resseguint els nervis de les columnes, embriagada de línies i nervis, d’arcs, de llum de migdia que penetra els colors dels vitralls. Quina nau més immensa!
Sorpresa per la força que transmet, m’estic una bona estona davant del mural de Barceló, el tinc tot per a mi, insòlit. Sent com si les parets escopiren la mar, amb tota la bellesa i la monstruositat possibles, la mar com a infern i paradís, metàfora i destí. La mar com a somni i malson. Diuen molt aquestes parets, els colors, les textures, els volums. Segons com ho mire em fa feredat!
Torne als carrers i em deixe dur cap a la plaça de Cort, tinc el record d’haver dinat fa dos estius en una terrassa a la plaça de Santa Eulàlia, a prop d’ací. En caminar una mica ensopegue amb la cafeteria que buscava, El Café Moderno. Reconec el cambrer i de nou el passaport valencià juga al meu favor, em duu de postres una crema catalana que regalima sucre cremat per les vores. El menú: un plat de sopa de pollastre casolana amb fideus, costella de porc amb unes patates acabades de fregir, una mica d’amanida i la crema. Si el paradís existeix, jo ja l’he trobat, almenys per un dia…
Tocada de sol i de repòs, trac forces i esma per seguir caminant, fins que arribe a la llibreria Quart Creixent. És un local històric i bonic, d’aires modernistes. Hi tenen una selecció de llibres admirable, fins i tot hi trobe llibres valencians i això em reconforta. Tan a prop i tan lluny que vivim alhora!
A la part de dalt hi ha una saleta petita amb dues butaques, més llibres, i una paret decorada amb fotografies, retalls de premsa i records: m’assabente que dissabte celebren el seu quaranta aniversari. Em deixe caure en una de les butaques i em quede mig adormida mentre escolte la veu d’algun client parlant amb la llibretera. Tanque els ulls i em deixe anar, i això m’ajuda, un poc més tard, a poder continuar caminant cap al Museu Es Baluard, la darrera parada del dia.
Quan arribe al museu, la llum de la vesprada mana de mi i em quede voltant pels afores, no tinc esma per a tancar-me entre parets. A més, aviat hauré de fer cap a l’aeroport i desfilar per passadissos i esperes pesades. Un viatge breu em durà a casa en un tres i no-res i pensaré en tornar-hi a passejar de nou el meu passaport valencià per una Mallorca diferent en un dia d’hivern: tan a prop i tan lluny que vivim alhora! I pense que l’experiència ha valgut la pena, aquesta Mallorca acollidora, amb gent tan amable i que atresora tanta bellesa, la tenim a tocar, ens espera. Com va dir Josep Pla referint-se a una altra circumstància: «Hem d’acostar-nos més a Mallorca…»
