Malgrat les epidèmies, la guerra ucraïnesa i l’encariment del cost de la vida, la gent continuem trafegant d’un costat a un altre. Tenim ganes de moure’ns.
A l’estiu, ja ho sabem, tota cuca viu.
No és cosa nova, això de passar un temps de calor en algun lloc o domicili allunyat del que tenim per habitual. La massa llauradora de casa nostra ho solia fer. Es desplaçaven a un riurau, un mas o una alqueria. A la caseta o fins i tot sota un envelat. El fet era marxar per enfrontar-se amb la calor. Fins ací poc de nou. Érem els de casa.
El que sí que resulta diferent pel volum i la diversitat és l’aparició de forasters als nostres territoris. De tots els colors i mena. Generalment homogenis, alguns més divertits. I tots, o quasi, arquetípics tal com ací els retratarem.
De Madrid arriba molta gent. Clar. En són molts i tenen ganes de fugir de la ciutat, malgrat el que diu una senyora política mujercita 2.0, i anar a la mar o a la muntanya.
Entre la gent que ens visita s’hi troben dones i homes que viatgen sols. Elles, les madrilenyes venen amb ganes.
Generalment, aquestes persones no tenen ni idea del lloc on estiuejaran. El que volen és eixir del trànsit i la calor. No els importa massa ni com són els habitants del poble o ciutat on han caigut, ni els problemes que hi puguen tenir. A penes saben si al lloc en qüestió mana la dreta, l’esquerra o els nacionalistes. Allò que a aquesta senyora li interessa és la platja i els restaurants. Que simplifique? No tant i tant. Evidentment, hi ha tota mena de turistes. Aquesta hipotètica senyora madrilenya, siga per algun conegut o perquè du eixa mirada sobre el món, té coneixements bàsics. Que acabarà millorant a partir de visites, converses i encontres. Que si aquest Levante té una vida diferent de la que veu a la platja, que si hi ha persones que busquen millorar el país, que si…
La senyora ha descobert un lloc que no s’addiu massa amb allò que ella pensava. I ara resulta que mira la carta del menú o algun cartell de carretera en un idioma diferent, i ja sap que no és un dialecte. I que hi ha gent que lluita per aquesta llengua.
També pot succeir que la senyora madrilenya no es tope amb algú que l’alliçona, sinó que els seus tractes amb els del lugar, són d’allò més correctes i pulcres. I que no li diuen res de res, del que es cou darrere les barres del xiringuito.
La senyora va passant el temps entre banys i aperitius. Amb alguna excursió amena que li ensenya quatre muralles i un bosc amb pinada.
I un dia, de sobte, s’encontra amb algú que li parla en valencià. I ací ho tenim! Pot passar que li isca la cara nacional espanyola i, amb la naturalitat més perfecta del món, una mica enrabiada, pense que aquesta Espanya ja no és la seua. O que estiga entre l’avançada i minsa minoria que ho considere una mostra d’allò que el senyor Ortega y Gasset va dir la conllevancia i no faça mala cara.
De tornada s’haurà convertit en integrista o en ciutadana.
