Fa un parell d’estius, a Perugia, vaig entrar en una llibreria que tenia uns versos de Sandro Penna vinilats. Es veia de seguida que l’oferta de la botiga era diferent. La major part dels llibres que hi havia a la taula de novetats eren assajos. De seguida hi vaig veure alguns volums de Pasolini o de comentaris sobre la seua obra. Penna m’hi havia fet entrar, Pasolini em convidava a quedar-me. Em va costar una miqueta entendre com estava ordenada la llibreria, però a poc a poc hi vaig descobrir la secció de cinema, de filosofia, de textos sobre literatura, també la narrativa que hi havia, així com els llibres sobre la capital i la regió de l’Umbria.
Després de mitja hora ja havia carregat els Scritti corsari i La nebbiosa, el guió d’una pel·lícula que Pasolini mai va arribar a rodar (en castellà el va publicar Gallo Negro amb el títol La nebulosa), però no havia trobat la secció de poesia. Quan vaig preguntar al llibreter, em va explicar que la tenien en un quiosc allà a la vora, però que a l’agost estava tancat. La conversa es va animar. El llibreter em va explicar que eren un grup de gent que havien fundat una petita editorial i que després havien recuperat un vell quiosc de premsa tancat per fer-hi una llibreria. Més endavant havien ampliat amb aquell altre local on ara em trobava.
La idea era meravellosa. Un d’aquells quioscos de premsa italians que, en compte de vendre corrieri, repubbliche, topolini i dylandogs, venia revistes literàries i d’art, i llibres de poesia. Era una llàstima que estiguera tancat, però jo duia en la mà els meus pasolinis i també un assaig sobre l’obra d’Andrea Zanzotto. Era suficient. El llibreter em va parlar d’una col·lecció de poesia dirigida per Giorgio Agamben al segell editorial Quodlibet, també iniciativa del filòsof italià, que des de feia uns anys publicava textos dialectals de grans poetes italians. El primer volum era una obra de teatre en furlà de Pasolini; el segon, tota la poesia en venecià de Zanzotto.
M’ho devia veure als ulls, però també ho vaig dir. I va córrer cap al quiosc, que estava al cap del carrer, i em va portar un grapat de llibres d’aquesta col·lecció. A més d’aquells dos títols me’n vaig endur un parell més.
Les llibreries Edicola 518 i Paradiso han esdevingut un agent cultural del centre d’Itàlia, en una ciutat petita, capital d’una regió que viu a l’ombra, mai més ben dit, dels grans centres turístics. De les set o huit hores que vaig passar a la seua ciutat, ben bé dues les vaig invertir en aquell petit temple de la cultura.
De vegades, compre llibres i els deixe aparcats a la prestatgeria. En comprar-los encara em cree la il·lusió que els llegiré tot seguit, malgrat que és evident que no estic buscant una lectura immediata. Només unes paraules que algun dia necessitaré llegir. Passa això, sobretot, amb els llibres d’autors en qui confie. Per exemple, Pasolini. Ara, mentre llegia i preparava una ressenya sobre Les cendres de Pasolini, de Jaume C. Pons Alorda (Lleonard Muntaner, Editor), he agafat aquella obreta de teatre en vers i en furlà que vaig comprar aquell agost.
El títol de l’obra és I turcs tal Friul (Els turcs al Friül) i és una dramatització de la invasió otomana del 1499 de la qual es va salvar Casarsa, el poble de la mare de Pasolini, on el poeta va passar infantesa i primera joventut. L’obra narra l’organització de la resistència contra els turcs, liderada per Matia de Montiq i Zuan Colùs. El text, però, el va escriure Pasolini el 1944. L’editora i traductora, Graziella Chiarcossi, aclareix: “les incursions dels turcs al Friül al segle xv són anàlogues a la devastació perpetrada als mateixos llocs per les forces d’ocupació alemanyes”.
A l’edició de Quodlibet, hi ha el text en furlà, una prosificació a peu de pàgina i una traducció en vers italià confrontada. Segons el mateix Pasolini, aquesta era la seua obra més reeixida en la llengua de la mare. Certament, la història es llig com una exhalació. El terror del poble; les ànsies d’alliberament dels joves, que corren a l’encontre de l’enemic; els precs del mossèn, de les dones i dels homes que romanen a la vila, avancen amb rapidesa sota els ulls del lector en una escalada de tensió que, en un punt sembla que restarà irresolta, perquè a l’hora de la veritat, el cor dels turcs passa de llarg. Després, però, comencen a veure’s els focs dels pobles veïns i tornen els joves amb un de mort. Finalment, un vent s’endú els turcs, però el dolor ja s’ha instal·lat al cor dels habitants de Casarsa.
Contra l’amenaça, hi ha qui prega i hi ha qui renega de Déu i vol lluitar. La religiositat hi és conflictiva. Hi ha qui no creu, i hi ha qui creu, però s’emprenya amb un Déu que oblida els llocs recòndits, com aquesta regió alpina. Els personatges són gent del camp: «Se peças, se colpis, jo, puora femina, bandonada cajù a lavorà e patì» («Quins pecats, quines culpes, he comés jo, pobra dona, abandonada ací baix a treballar i patir») diu Lussia Colùs, mare d’aquell Meni que tornarà mort. Igualment, l’últim parlament de Pauli Colùs, germà del difunt, expressa el sentiment d’abandó i d’exclusivitat del dolor (traduïsc directament): «Jo no sé res de tots els morts del món, per molt que hagen mort a milers i milers, jo no en sé res. En tot el temps del món només aquest jove, Meni Colùs, germà meu, és mort. Jo plore només per ell, i només per ell jo blasfeme contra el Nostre Senyor. I de tots els pobles cremats del món, només el nostre ha estat cremat, i abandonat per la Santa Mare de Déu…». El dolor per la pèrdua sempre és estrictament personal i local, i és això que el fa universal, en tant que humà. El dolor per la mort violenta de Pasolini a la platja d’Ostia encara fa mal perquè ens va arrabassar una de les veus més lliures, insolents i genials del segle XX, perquè va ser, com cantava de André, una història equivocada.
Tornem a la llibreria de Perugia per a acabar amb una idea amable d’en Pere Pau. No recorde quins eren els versos vinilats de Penna de la llibreria Paradiso i la cerca a internet ha estat infructuosa. En canvi, he trobat la notícia d’una exposició de fotos de Pasolini a la vora del Tíber titulada Aquatico e felice, organitzada pel mateix col·lectiu que gestiona aquesta llibreria. El catàleg es pot comprar al seu lloc web. El títol prové d’un poema de Penna, que sona molt al Blai Bonet de «Mar adolescent», també tan pasolinià. La traducció és d’Eloi Creus (Si la vida sabés l’amor meu, Edicions de 1984):
Vet aquí el noi aquàtic i joliu.
Vet aquí el noi embarassat de llum
més cristal·lí que el vers que el diu.
Dolça estació de silenci i de sol
i aquesta festa de mots dins de mi.
